Una filleta curiosa que no sap què diu l’article 47 de la Constitució ni qui era Hugo Chávez me va demanar fa poc per a què serveix la borsa. Va arrufar el nas quan vam tocar el subtema de les persones que es dediquen, simplement, a guanyar diners comprant i venent accions. A especular. No li quadrava guanyar diners sense produir res. Si l’especulació es fa amb or, bitcoins o obres d’art a vostè i a mi igual ens queda lluny. Ara bé, quan es fa amb un bé de primera necessitat com l’habitatge i l’encareix, és perversa.
Cada dia pas davant un bloc de pisos gairebé tot buit. Ignor si l’amo és local, forà o juga en camp neutral, si els vol vendre, llogar o especula. Just al davant reparteixen menjar a famílies necessitades. Els pocs ingressos que algunes d’elles poden rascar en la pandèmia els destinen a un lloguer que no baixa mai. Una combinació difícil de digerir.
L’especulació immobiliària altera el mantra liberal d’oferta i demanda. Les conseqüències socials són severes en un context de dificultats per trobar una feina ben remunerada i estable. Que les administracions públiques intentin corregir-ho no només és lícit, sinó que és necessari. Expropiar l’ús de pisos buits de grans tenidors és valent, complicat i arriscat. S’ha de filar prim per no perjudicar qui no correspon i tenir l’aval dels jutges. Algun inversor igual s’incomoda, però açò sempre passa quan es regula una activitat econòmica. El que no es pot fer és incorporar al paisatge l’especulació amb el futur dels joves com si fos una tempesta, mirar el cel i treure el paraigua. Limitar-se a construir VPO és més segur, ortodox i tranquil, però redunda en l’absurd de produir una cosa que existeix ja en excés i que alguns guarden al rebost per pura avarícia. Amb l’expropiació no només s’omplen pisos. Es comença a qüestionar, dissuadir i dificultar en la pràctica, i açò és realment el més important i positiu, una especulació que té uns efectes que no explicaré a la filleta curiosa. Li produiria malsons.