La mort de Josep Baselga, el doctor que ens ensenyà a no resignar-nos contra el càncer -no derrota sinó repte, al qual hem de fer front lluitant-t'hi cada dia-, mou una reflexió sobre les paradoxes de la societat actual. Ha mort Maradona i l'allau de llàgrimes pel crack argentí del miracle de la Mano de Dios -aquell gol amb la mà que valgué un campionat mundial, prou capitalitzat per la dictadura del general Videla-, va omplir de dol estadis del món; ocupà minuts estel·lars a centenars d'emissores de ràdio i televisió; cobrí de tinta quantitat de diaris d'arreu del món. No cal esbrinar gaire la biografia de l'argentí per saber que no era precisament cap model de conducta. Però indiscutiblement era un mite per a molta gent i els mites no pertanyen precisament a l'esfera de la racionalitat, sinó que són previs al logos.
En canvi, el Dr. Baselga, arquetip de científic humanista, ha estat un gran impulsor de la investigació oncològica, les seues troballes han estat glossades pels especialistes col·legues i li han merescut diferents reconeixements. L'impacte positiu damunt la societat ha estat molt gran, indiscutible. I tanmateix, la figura del científic benefactor no adquireix ni de noves el grau de popularitat de la figura de l'espectacle, futbolístic en el cas de Diego Armando.
Els milions d'euros o de dòlars acumulats per uns i no per altres pot ser, és ver, un índex objectiu del grau de reconeixement obtingut, justícia a part. Emperò convé no oblidar-nos de la saviesa marxista distingint valor i preu, tot i que aquesta dicotomia ja es troba en la Política d' Aristòtil. El valor d'un servei o d'un producte fa referència als beneficis, així com a la satisfacció que n'obtenim. El preu, en canvi, és la quantitat de doblers que s'assigna a un producte determinat per a la seva venda. El debat entre valor i preu ha marcat la història de l'economia. Estam disposats a pagar un preu per aconseguir quelcom que per a nosaltres té un valor. Quin és el problema? Que sovint atorgam valor a coses que objectivament no en tenen gaire o gens i que, per tant, pagam un preu molt alt per aquestes coses. La societat de consum ens vol instal·lats en ‘valors' que sovint es demostren falsos. Els antics sabien de l'estupidesa humana: la gent que persegueix una vida «millor» està disposada a cremar-hi les coses per les quals val la pena viure.