Hi ha paraules amb les quals el meu cervell evoca unes imatges que tenen poc a veure amb el que realment signifiquen. M'explic. Diuen startup (empresa moderna), i pens en un menjar. Diuen corredor turístic segur i me ve al cap un runner francès que mira bé abans de travessar. Amb el test d'antígens no puc evitar pensar en un qüestionari de revista frívola per definir amb qui no som genèticament compatibles. Un contacte estret me sona més romàntic que contagiós. El darrer cas ha estat amb els vals de consum del Consell que pretenen retenir aquí l'estalvi local, el mateix objectiu que té el govern britànic quan segresta els nostres turistes. En llegir vals de consum, la imatge que evoca el meu cervell són dues persones que van al supermercat agafades i al ritme d'un dos tres, un dos tres…
Als supermercats posen música però no vals. Si enyora ballar en societat i entre begudes, una alternativa a la discoteca pot ser omplir allà el carro amb cadència compassada. Si li agrada més el vespre, provi amb el centrifugat low cost. Quin remei. Ja podem trescar de matinada però el ball és prohibit. Així facturen sense risc de generar un tecnobrot. Sé a què es refereix la prohibició, però de nou el meu cervell fa de les seves i en llegir la terrorífica expressió «ball prohibit» em remet a la lambada, a «Dirty Dancing», a cultures retrògrades, a puritanisme, a repressió, a pena.
Tenim un bon ball armat. No hi ha balls de final de curs a les escoles l'any en què més mereixen una festa. L'Ajuntament va començar a tocar rock & roll al port de Maó i un any després surt de l'escenari perquè no s'ha preparat bé la coreografia. Els accessos al litoral tornen a ser un fandango. Es prohibeix moure l'esquelet com a mesura sanitària, quan sempre s'ha dit que és bo pel cor, l'esquena, el pes, el colesterol i l'estabilitat emocional. Per açò darrer, bé faríem de no deixar de ballar encara que s'hagi de practicar en espais no convencionals com el súper o la bugaderia. La recuperació absoluta de la normalitat serà amb samba o no serà.