Fa uns anys vaig casar una parella de València. Ella metgessa, i ell infermer. La cerimònia va ser íntima: els contraents, dos treballadors municipals que van fer de testimonis i un tercer que ho va gravar en vídeo. En acabar, van telefonar a les dues famílies i els van mostrar que ja estava fet. Després ens van explicar que l’organització del casament se’ls havia anat de mare, ja que les dues havien previst centenars de convidats i llogat una finca, obviant els seus desitjos. No coneixien Menorca, i van decidir programar la data i la boda a Maó estant en un concert d’en Joan Manuel Serrat, quan la cançó «Blanca de calç, mirant al nord» ho va sentenciar. Un exemple de la influència de l’esperit romàntic i el conreu d’allò que és.
Aquesta setmana hem sabut que traslladar un episodi de Masterchef Celebrity a Llatzeret ha costat 54.000 euros. El fet de pagar amb els nostres impostos un programa de cuina que no és de cuina ja té delit. I més amb els seus famosos, que ens és igual si cuinen o juguen a la brisca. Un dels xous que comanda el prime time televisiu, on l’audiència neix a partir de relacions entre els participants, les empaties, el drama, els enfrontaments, massa crits, i la personalitat de cadascú que s’ofereix a escena. Un tot inclòs, però de realitat fingida.
Jo voldria que els doblers públics fossin educatius, amb valors que s’ajustin a aquests paràmetres i que responguin a una audiència de les mateixes condicions.