Cada vegada suport menys veure animals engabiats, especialment si són mascotes, éssers que en teoria són les ninetes dels ulls dels seus propietaris. No tinc en massa bona consideració les persones que tenen un ésser viu entre reixes i ho proclamen, encara que cantin les excel·lències del presoner. Res més polit que donar menjar als ocells salvatges i en llibertat de bon matí, a l'hora de berenar, tot coneixent que escullen cada dia a quina finestra volen anar.
ALBERT CAMUS, que tothom cita però ben pocs llegeixen, va dir que el perill de la intel·ligència és que es decanti cap el cinisme. A inicis d'aquesta setmana, un columnista d'opinió, bon escriptor i de ploma esmolada del MENORCA, constatava que, després dels indults als presos polítics catalans, la situació a Catalunya s'encarrilava a la dels hàmsters que donen voltes i voltes a les rodes. No va assenyalar però que perquè un hàmster faci voltar una roda és necessari que estigui engabiat; que sense presó, ben lliure, el rosegador faria metres i metres per la casa o el camp. Tampoc se li va ocórrer pensar amb els imponderables, que, per bé i per mal, es posen en el camí en les activitats dels hàmsters i dels humans. I és que hi va haver un hàmster que de voltes que va arribar a donar a la roda, va fer cruixir l'eix que unia la roda amb la gàbia amb la qual cosa, sense haver-hi pensat, va aconseguir un forat per poder fugir. És allò que ja va dir un pensador del segle XIX: que els humans fem la història, però no sempre al nostre gust malgrat es faci l'arbre per tenir-ho tot ben apamat i controlat.
Recordem també altres lliçons dels pensadors del segle XX, del segle que va viure la desaparició dels darrers imperis i les últimes atrocitats del colonialisme i el racisme. Camus va dir que no és possible tenir indefinidament ningú cara contra la paret. Max Horkheimer va assenyalar que no tothom es pot permetre ser un cínic, que només els qui viuen en torres, com Michel Montaigne, ho poden ser, i Ernst Bloch va constatar la força de l'esperança que s'encarna en qualsevol utopia.
El columnista hauria estat bé que hagués recordat que els hàmsters catalans van fer caure de la roda a M. Rajoy i si no fos tan cínic hauria també pogut, a més de constatar el fet de la roda hamsteriana, denunciar amb algun adjectiu de la indignitat que suposa tant l'Espanya inreformable -incapaç no tant sols de fer canvis a la constitució sinó també de permetre un referèndum (ho assenyalo perquè entre els mateixos catedràtics de dret constitucional hi ha desacord sobre la necessitat de reformar la carta magna per fer-lo possible, admetent que per sobre de la unitat d'Espanya i ha el dret del vot del demos), com la d'una Catalunya en la que un percentatge superior al 50% demana un referèndum d'autodeterminació.
Sense ganes de voler canviar les coses pensant amb la col·lectivitat i les minories, la intel·ligència esdevé cinisme i energia que et crema per dedins. L'anticatalanisme atàvic de les Castelles, que mai confessarà el seu nacionalisme, cal que torni enrere en les seves passes i marcar un camí nou si vol fer un projecte espanyol, que per necessitat ha de ser plurinacional. En aquest sentit, Menorca i les Balears, així com també el País Valencià, haurien de ser els primers en forçar aquest nou camí, en benefici propi, primer, però també en benefici de tots els països d'Espanya. Des d'aquí, només Més per Menorca ha fet passes en aquest sentit. El PSIB-PSOE menorquí i Podem han mirat a una altra banda, si no hi han estat directament en contra, mentre el PP, Cs i Vox no han deixat de crear separadors i de fer impossible un projecte en comú sense engabiar. Mala cosa no voler veure que els hàmsters, encara que petits, poden obrir moltes gàbies.