Vaig a Alaior, 7.30 hores, pel carril contrari s'atraca un camió, i un altre, i un altre... i pens en n'Emili, es feia creus en veure que gastaven una milionada d'euros (fins a 120) en un dic a 45 quilòmetres del segon port natural més gran del món. I no era per una qüestió de Maó o Ciutadella, sinó de funcions industrials i turístiques a unes instal·lacions que farien créixer els visitants, provocant una redistribució dels trànsits marítims a favor de ponent i en detriment de llevant. Deia que la despesa desorbitada no permetria grans creuers, ni combatre la tramuntana. N'Emili era savi, però hi ha temes que no es poden debatre sense que s'aixequi un tsunami. Val més la pau i la velocitat de creuer. I açò, no ho té la carretera general.
No em fan nosa els camions, els 250.000 que hi hem posat a la Me-1, ni el trànsit que fa serp. El que em molesta és la pressa dels qui menen, els avançaments perillosos i la conducció temerària. Ningú té paciència, i més d'un posa en perill la seva vida i la d'altres persones. Qui hagués fet l'agost aquesta setmana és la DGT, fent el seguiment de tantes imprudències.
Amb els ulls ben oberts i les mans agafades al manillar, concentrada, record la meva resposta a n'Emili: per la mateixa raó del dic, farem 4 carrils a la carretera, i després inventarem com omplir-la de gent, i continuarà el conte de la lletera fins arribar al turisme de botellot.
De vegades, ni créixer es fa sempre cap endavant.