Per què devia rallar menorquí, s'àvia meva, na Joana de Serra? Perquè estava borratxa de sectarisme polític? Perquè volia dividir la societat menorquina? Perquè odiava el castellà? Eh que no? Eh que ningú que conegui Menorca, per poc que sigui, no pensaria cap d'aquests disbarats?
El rallava perquè era la llengua del seu poble, de la seva societat. I des de feia segles. I perquè ningú no hauria entès que n'empràs una altra. Però en el seu temps, ja n'hi havia que ho feien i, aquests sí, era per raó política, que al final sempre vol dir econòmica.
Segles i segles de paraules d'amor, de dol, d'ironia, de frases fetes, de refranys... que han anat vestint una societat. I que són el ciment que la sustenta i li dona el seu caràcter propi. Potser per açò hi ha tant d'interès que el perdem. Un interès històric que ve de fa molts d'anys. Per posar una data, des de 1802 en el cas menorquí, quan els anglesos es van retirar de l'illa.
Diven els historiadors que en aquell moment només un de cada cent habitants coneixia el castellà. I el primer interès dels nous senyors de Menorca, va ser el mateix que ja havien tingut a València i a Catalunya noranta anys més prest: que tothom conegués la llengua del seu rei borbó, el castellà. I si volien prosperar en la nova situació, que l'adoptassin.
La cosa va anar lenta perquè Espanya no s'ha caracteritzat mai per tenir una bona administració. L'escolarització va ser minoritària fins a final de segle i els frares que instruïen els infants només rallaven menorquí. Però els documents oficials sí que van canviar tot d'una, de la mà de funcionaris i militars vinguts de fora. I van matar la florida cultural de la Il·lustració menorquina.
Des d'aquell temps el conflicte lingüístic ha estat constant, més o manco soterrat però sempre present. I quan Espanya ha caigut a mans de fanàtics intransigents, com Primo de Rivera o Franco, encara més. Amb proclames i lleis que humiliaven la llengua pròpia i que la volien esquarterar i convertir en una «peculiaritat folklòrica» local.
Amb la transició democràtica molts vam arribar a creure que, finalment, Espanya havia pres un nou camí. I que les comunitats històriques que el poder borbó va conquistar fa tres-cents anys, podrien recuperar els seus drets, i el primer --no tingueu cap dubte--, és poder viure en la llengua pròpia sense limitacions de cap casta.
Però, per més que en els primers anys semblava que la cosa estava encarrilada, a poc a poc anam tornant al punt de sempre. A aquella Espanya, copiant un vers d'Antonio Machado sobre Castella, que «envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora».
Potser us han arribat les acusacions i els insults vergonyosos amb què, aquests dies, tota la dreta espanyola s'abraona contra una escola de Canet de Mar, a Catalunya. I el silenci còmplice de la part grossa de l'esquerra. Tots contra una llei que fa quaranta anys que va ser aprovada: la immersió lingüística a les escoles catalanes.
Una immersió que va aplaudir pràcticament tothom, dreta i esquerra, i que va sorgir de l'impuls de les famílies immigrants dels suburbis de Barcelona. Volien que els seus fills no fossin forasters a ca seva. Que fossin tan bilingües com ja ho érem --per força-- els indígenes i perquè açò afavoriria les seves oportunitats i les seves relacions.
I sembla que s'ha aconseguit. Avui tots els al·lots i al·lotes escolaritzats a Catalunya dominen els dos idiomes i el castellà més que en algunes autonomies monolingües. Però fer campanya contra el català sempre ha donat vots a l'Espanya profunda, on sempre s'ha mentit sobre la realitat diversa del país on vivim.
Per paga, ara són els jutjats qui dicta les lleis d'educació, de la mateixa manera que dicten les de sanitat. La Inquisició espanyola ja actuava així: de tot en sabia més que les persones. I quan qualcú discrepava, el cremaven.
Tot i els tres-cents anys d'imposicions, el català --es digui barceloní, valencià, lleidatà, tortosí, menorquí o etcètera-- continua sent una llengua important d'Europa, pel seu nombre de parlants i pel seu pes econòmic. Si no és llengua oficial de la Unió Europea, només és per un motiu: perquè els governs espanyols sempre s'hi han negat.
Per història, obra científica i literària, i per empenta artística, també és una llengua important d'Europa. Però l'Espanya aquella de Machado que «desprecia cuanto ignora», en comptes de potenciar-la com a riquesa col·lectiva, fa tot allò que pot per minoritzar-la. Per més que la seva Santa Constitució digui que l'ha de protegir.
Els que hi entenen de la cosa, que són els lingüistes i no els jutges, tenen ben clar que la millor manera de protegir una llengua és emprar-la. I amb més convenciment ara, que sembla que tornam a tenir excitats tots els poders de l'Estat en contra del país real. S'àvia meva, avui, seria una persona sospitosa.