Aquest és es títol de sa magnífica obra que vaig tenir sa sort de presentar divendres passat a sa Biblioteca Pública de Mahó. «Antany. Història, oficis i costums de Menorca» editat per Sa Fundació en menorquí i en castellà és es nou llibre de Marcos Seguí Pons (Es Castell, 1938), Comandant d'Artilleria i autor d'obres com «Guerra del Protectorado. Menorca en Marruecos». Es lectors d'«Es Diari» el reconeixeran perquè cada diumenge publica en aquest rotatiu un article sobre lo succeït a Menorca fa cent anys enrere.
Sa història de Menorca és sa història d'un poble que una i altra vegada s'ha hagut d'alçar i s'ha tornat a posar en peu després d'haver estat abatut i cosa més. Com s'au fènix que ressorgeix de ses cendres, es menorquins hem estat capaços de tornar a prendre es vol a pesar de ses dificultats i ses males circumstàncies que mos ha deparat en moltes ocasions. Sa primera part d'«Antany» comença amb es primers pobladors de Menorca i sa nostra cultura talaiòtica, passant pes fenicis, es focencs, es cartaginesos i es romans, que tant temien i, a la vegada, desitjaven as nostros foners balears entre ses seues files, amb sa introducció des cristianisme a sa nostra illa, sa invasió des bàrbars, es domini bizantí, sa Minurka islàmica fins a sa reconquista cristiana de Menorca començada pel rei Jaume I d'Aragó el 1229 i acabada per Alfons III en 1287. Des de ses disputes entre es regne de Mallorca i sa corona aragonesa per sa sobirania de Menorca i ses Balears, des de sa unificació d'Espanya empresa pels Reis Catòlics, es saquetjos turcs de Mahó i Ciutadella en es segle XVI, sa guerra de successió, ses dominacions angleses i francesa de Menorca en es segle XVIII, fins es canvis que tenen lloc a sa Menorca espanyola des segle XIX on sorgeixen noves indústries i ses comunicacions canviaran per sempre, suposant açò un augment considerable de sa població menorquina com mai s'havia vist abans.
Es sorgiment de sa indústria des calçat i sa bijuteria, amb s'electricitat a Mahó configuraran una nova societat menorquina emprenedora que coincideix temporalment amb esdeveniments únics a sa història de Menorca, compresos a sa segona part des llibre: es deluvi, sa pedregada o ses dues nevades de febrer de 1956. Naufragis, odissees de pescadors o s'enfonsament des cuirassat Roma, juntament amb epidèmies de grip o accidents militars com es de sa Bateria de Llucalari. Però també recorda Seguí coses positives com sa inauguració de s'Stadium Mahonès l'any 1924.
Es progrés i es desarrollament tècnic i humà deixen enrere costums i antics oficis que formen part de sa cultura menorquina, sobretot de sa des nostros antepassats. D'açò tracta sa tercera part i final d'«Antany». Qualcar i traginar amb bístia, garbetjar, lligar bova, desplaçar-se amb carro i ase, junyir una colla, llaurar, cavar roques o fer barbades, esterrossar, segar farratge, segar de rossec o segar cereals, batre, moldre, fer mesurades, separar es gra de sa palla, passar bugada, fer lluquets, fer llata, tondre, cavar amb gavilans, xermar, fer terrossos o donar es salpàs són coses pràcticament desconegudes per sa majoria de sa jovenea menorquina d'avui en dia, llevat des quatre valents qui encara segueixen fent feina al camp, qui juntament amb ses fàbriques de sabates, viuen ara una titànica lluita diària per sobreviure en ple segle XXI.
No oblidem ses sàvies paraules del rei Salomó: «No hem de perdre ses carreres velles per ses novelles». Evolucionar és sa base des progrés de tota societat humana, però es menorquins hem de ser prou llests com per sebre compaginar una vida a remolc de ses noves tecnologies amb sa pervivència des nostros costums ancestrals que mos defineixen com a poble. Si no plantam batalla i deixam que sa indústria des calçat, sa bijuteria i el camp de Menorca se'n vagin a fer punyetes, perdrem una part molt important de sa nostra identitat.
«Antany» mos convida a conèixer i estimar sa Menorca rural, industrial i tradicional perquè ses noves generacions siguin conscients de s'esforç i es coratge des menorquins que mos han precedit per deixar-mos una Menorca més pròspera. I en Marcos Seguí ho fa amb un llenguatge planer, però a la vegada, coneixedor des tecnicismes i de ses paraules que empraven es menorquins en temps d'en primer. Seguí mos convida a conèixer ses històries de sa nostra Menorca en menorquí i en castellà, senzillament, perquè així som es menorquins i així mos expressam. Oberts, feiners i hospitalaris. Sense ganes de fer embrullons ni de cercar es cinc peus an es moix, sinó amb ganes d'anar per feina, deixant ses coses clares i es xicolati espès. Els convit a que xalin llegint «Antany» tant com ho he fet jo, però sobretot, que açò els animi a estimar lo nostro així com ho ha demostrat Marcos Seguí regalant-mos aquesta gran obra per sa cultura menorquina. Bon Nadal i feliç lectura!