Bon Nadal, perquè la il·lusió i l’esperança no me la prendrà ningú. La situació que vivim és molt complicada i -fins i tot- em fa por que ens hi acostumem. Desig que arribi aquell dia que puguem cremar les mascaretes i recuperar la vella normalitat, la d’abans de la pandèmia. Però no s’acaba la incertesa, i la covid i les seves variants ens fan ballar al seu pas.
Ja està aprovat, i amb comptades excepcions, lluirem de nou la careta en exteriors, i ves a saber si hi afegiran quatre coses més. N’hi ha qui s’enfaden perquè les mesures s’haurien d’haver pres el mes passat, i d’altres, se’ls menjarien vius si les haguessin materialitzat. Reclamen que siguin més clares, més concretes, més criteris comuns, insuficients... De lectures, n’hi ha de tota casta i el més fàcil sempre és queixar-se.
I en aquests moments tan estranys, de besos i abraçades amb comptagotes, vull assenyalar la celebració al calendari. Perquè necessitam abonar la nostàlgia, com un viatge a la infantesa, aquell espai vestit de somnis, la nit que anunciava quimeres per fer, i que es farien. La llum del Nadal que no s’esborra pel bitxo, ni el consumisme, ni l’agre de les notícies o els anys a l’esquena.
Encara que es presenti amb cert desconcert de tothom, s’ha de festejar. Que tothom segui a taula amb les seves famílies, la grossa particular de cadascú, i que ho faci amb distància, màscares, sabó, grups de bombolles, ventilant les estances i amb més seny al cor.