Més val saber-ho: «Els principis només es fan efectius encarnats en realitats determinades; per tant, l'ideal mai s'assolirà en la seva versió més pura». Ho recordava el filòsof Josep Ramoneda a posta de la llei de memòria històrica, que ha de permetre jutjar els crims franquistes. Han passat quaranta-sis anys de la mort del dictador quan en aquest país se reclamava «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia» . L'any 1956 els Partit Comunista d'Espanya havia proposat la política de reconciliació nacional, en què una amnistia encetàs una nova etapa democràtica amb la llibertat per als presos polítics. Arribar a la Transició costà esforços ingents als demòcrates, i especialment als comunistes en la clandestinitat. Tanmateix, els resultats quedaren lluny de les expectatives: ni autodeterminació de les nacions de l'Estat, ni república (gens federal) sinó una democràcia tutelada pels poders d'un franquisme mai desaparegut del tot, i avui recuperat per una dreta desacomplexada. L'amnistia de 1977 s'aplicà tant als represaliats com als seus repressors. El pacte de la transició, tan lloat com silenciat en la violència impune que comportà (els assassinats de la ultradreta encara no han trobat qui els faci justícia), implicà per als demòcrates renúncies doloroses. Potser allò fou inevitable per revertir la situació i, en general, la societat espanyola tampoc estava gaire compromesa en ruptures del sistema per esdevenir demòcrata. Malgrat hi havia sectors molt mobilitzats, la «correlació de forces» no va ser favorable a les esquerres. Tanmateix, Ramoneda recorda que «enlloc estava escrit que l'amnistia exigís un deure d'amnèsia». La por a mirar enrere potser va fer que aquell PSOE de la majoria absoluta (1982), entost de dotar la societat de cultura i hàbits democràtics optàs per desmuntar les energies transformadores dels moviments progressistes (veïnals, d'ensenyants, culturals, sindicalistes...) per «bastir el corporativisme bipartidista que ha funcionat fins al 2014».
DES QUE UNIDAS PODEMOS és al govern espanyol, cada vegada que una mesura aixeca controvèrsia es torna a parlar de la correlació de forces. El suport servil a la Casa Reial, els retalls en les propostes legislatives, la darrera: la reforma laboral (tanmateix, important!), etc. es volen justificar apel·lant a no tenir una correlació favorable als interessos populars. En un sistema parlamentari, el poder institucional depèn dels resultats electorals, però s'ha de ser conscient del pes dels poders fàctics, inserits en les estructures estatals. Per què, idò, frenar les mobilitzacions socials favorables als canvis necessaris i no treballar més per aixecar la consciència de la realitat?