El mes de novembre passat es va celebrar la cimera del Clima de Glasgow amb l'objectiu de reforçar la lluita contra el canvi climàtic. El seu balanç no ha estat del tot positiu, per la resistència de molts països a adoptar compromisos seriosos per descarbonitzar l'economia mundial; algunes de les principals nacions ni tan sols hi van comparèixer. Més preocupant encara és el fet que la realitat s'allunya del camí que cal emprendre per disminuir l'emissió de gasos d'efecte hivernacle.
En efecte, el 2021 ha suposat el retorn a escena del carbó com una de les principals fonts energètiques del món. De fet mai se n'havia anat, perquè des del 1973 el seu pes en la producció d'energia elèctrica es manté estable en el 40 per cent, ja que la minva dels països desenvolupats ve essent compensada per l'increment d'Àsia. Tanmateix, l'any passat el carbó ha recuperat importància fins i tot en les nostres economies. Tots els països, des d'aquells on el seu paper és residual, com Espanya (on no arriba al 2 per cent), fins allà on és crucial (com Polònia, amb el 75 per cent) han ampliat el seu consum. Nacions poc compromeses amb el canvi climàtic, com els Estats Units, i aquelles que en fan bandera, com Alemanya, engeguen les centrals tèrmiques de carbó. I el pitjor és que es preveu que enguany el seu consum creixi.
La clau està en l'economia. La puja del preu del gas natural (reflex d'una relativa escassetat i de les baralles amb Rússia) ha posat sobre la taula la seva rellevància. L'energia és la clau del desenvolupament econòmic i els països augmenten el seu consum sense fi. La descarbonització, a més, per la seva aposta per l'electricitat en la mobilitat, fa que s'expandeixi la seva demanda i, si es tenen en compte les inversions, el carbó és la font energètica més barata. És ver que les energies no renovables (hidràulica, eòlica, solar) produeixen electricitat a un cost molt baix, però les infraestructures necessàries són cares. El fet que a la majoria de països es donin subvencions per muntar aquesta mena d'instal·lacions demostra que la seva rendibilitat és baixa i en tot cas menor que la d'altres fonts energètiques.
Els països desenvolupats es poden permetre primar la generació d'energia verda, però els grans països d'Àsia no tenen aquesta capacitat, el que explica la pervivència del carbó i altres fonts energètiques fòssils. L'economia també explica que a la nostra illa no s'enlairin els parcs de plaques solars, tots ells dependents de subvencions públiques, de manera que la producció d'energies renovables es va quedant enrere en relació a la demanda.
Hi ha dues visions oposades respecte a la transició energètica. Les persones més conscienciades exclamen que, davant de l'emergència climàtica, cal una transformació cultural que aconsegueixi reduir la petjada ecològica, per la qual cosa defensen l'impuls a la mobilitat en bicicleta o a peu, l'austeritat domèstica i empresarial i l'autogeneració per minvar el nostre enorme consum energètic. És evident que, si la majoria del planeta compartís la seva postura, s'assolirien grans fites. Tanmateix, la realitat és tossuda i els resultats no són gaire afalagadors, especialment a nivell global. A Menorca, la creació contínua de nous aparcaments públics –ara s'està acabant un a Sant Lluís- permet aventurar que l'ús del cotxe, lluny de retrocedir, seguirà progressant.
L'alternativa ve de la tècnica, que subratlla la necessitat de desenvolupar fonts energètiques capaces de substituir de forma eficient les energies fòssils perquè puguin agafar el seu relleu. L'economia i els costums socials no es veurien pertorbats: seguiríem utilitzant energia de forma massiva en la nostra vida. L'única diferència seria que no hauria emissions de gasos perjudicials pel clima.
En realitat, la tecnologia sempre ha estat la clau. La Revolució Industrial, que recordem és l'aliment de la nostra qualitat de vida, va començar amb la màquina de vapor i la Revolució Verda amb els motors eòlics i els panells solars (sense oblidar que l'energia hidràulica sempre ha estat aquí). Ara s'advoca per perseverar en aquest camí i aconseguir millorar aquestes instal·lacions, de forma que siguin més eficients que les convencionals. És més, els partidaris d'aquesta opció reivindiquen l'energia nuclear, que després de Txernòbil i Fukushima havia quedat desprestigiada, perquè no aporta emissions de CO2 i les centrals són cada cop més segures. Seguint aquesta via, molts països del món estan reactivant els seus programes nuclears. Encapçala la llista la Xina (amb tretze noves plantes), seguida de la Índia amb set i Corea del Sud amb quatre, però n'hi segueixen estats de tota mena: Rússia, Emirats Àrabs, Finlàndia, França...
Segurament, l'increment del preu de l'electricitat que experimenta tot el món, no només Espanya, és un reflex del cost de la transició energètica. És cert que es tracta d'un pas imprescindible per al nostre benestar futur, però no és gratuït. Una actitud constructiva agraeix totes les aportacions: la dels activistes pel clima, que amb la seva moderació i hàbits saludables rebaixen la pressió del sistema energètic i la dels apassionats per la tecnologia, que forneixen sistemes millorats per produir energia verda.
La terra avui viu una situació crítica que requereix esforços múltiples per afrontar el desafiament que planteja el canvi climàtic. No es guanya res blasmant les contribucions d'uns i altres. Totes són bones, perquè ens acosten a la tan desitjada neutralitat climàtica i, de fet, ningú podrà solucionar el problema de forma aïllada. Necessitarem bicicletes, plaques solars i centrals nuclears per rebaixar de forma significativa la nostra petjada ecològica en el planeta.