Ho diuen en castellà: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces». En aquesta societat de photocall, les institucions públiques presumeixen de la seva transparència, que els hi certifiquen entitats diverses. I amb la medalla es donen per satisfets. Inverteixen quantitats importants en webs més accessibles, on pengen pressupostos que molt poca gent es mira, agendes dels càrrecs públics incompletes, declaracions de patrimoni, que fan treure els colors a qui més té i a qui menys té, i que poc aporta a l’interès públic.
Molts dels que presumeixen de transparents no tenen cap problema per obstaculitzar la feina dels periodistes, impedir que els informadors gràfics facin la seva feina, negar documents als redactors. El control de la informació és un defecte de la fàbrica democràtica. Qui comanda i es pensa que la informació, i a vegades els doblers públics, són de la seva propietat perverteix un sistema que genera insatisfaccions de les quals s’alimenten els radicals.
La qüestió és que hi ha polítics que no reconeixen els periodistes com intermediaris del dret a la informació que tenen els ciutadans. Els hi és més còmode limitar-se a les notes de premsa, gairebé sempre insuficients i a vegades inútils, penjar algun document a la web, escriure un tuit, i després no respondre a un periodista. Apliquen mètodes de Trump, encara que l’associació provoqui urticària.
Les administracions han multiplicat les lleis i normatives per a protegir les dades personals. Europa va aprovar un reglament en aquest sentit que a Romania es fa servir com una eina per limitar la tasca dels periodistes.
Qui ha de complir amb la protecció de dades és el periodista i el mitjà de comunicació i no s’ha de fer servir per evitar l’accés a la informació, com està passant.
Els ciutadans haurien de donar més importància al seu dret a estar informats, a no ser que es conformin amb un polit i lluent portal de transparència.