L'ascens de l'extremisme totalitari a tot el món, i en especial a Europa, hauria de preocupar i molt els demòcrates, els qui opten per la cultura del diàleg i l'humanisme des d'un respecte absolut a la diferència i a la diversitat. No val amagar el cap davall l'ala i no veure venir allò que la història explica que va succeir cap al final dels anys 20 i 30 del segle passat. Què cal fer perquè la gent miri cap a amunt per veure què ens caurà inexorablement si no hi posam remei. Que no ens passi com en la pel·lícula d'Adam McKay, Don't Look Up, de força èxit a les pantalles. Tenien sis mesos per intentar evitar l'impacte d'un cometa que esborraria la vida al planeta, però es van estimar més «gestionar» la notícia dels científics, ignorar-ne la gravetat fins que la catàstrofe esdevé inevitable. Un sarcasme en la gran comèdia humana.
El passat cap de setmana a Menorca s'ha commemorat l'Holocaust, essent-ne el 27-G el dia de la memòria. Al teatre des Born de Ciutadella les institucions insulars s'hi han trobat en una bona iniciativa, i a Ciutadella també, a prop de la mar, la CGT ha reiterat un any més l'homenatge a les víctimes dels camps d'extermini nazis. Fa anys, idò, que aquests sindicalistes van col·locar al passeig marítim tres grans blocs de pedra, representant els cors dels tres ciutadellencs assassinats a Mauthausen. En aquest lloc, es fa un acte amb força assistència i participació popular. Alumnes de secundària hi fan música, lligen textos, el manifest, s'escolta una reflexió acurada per part d'una veu experta... Tota una apel·lació ben necessària a la memòria per combatre l'amnèsia programada i la mentida repetida. Mai passius davant el negacionisme estúpid. Proactius contra els «orgullosos del mal», els qui, no negant el crim de lesa humanitat, l'assumeixen i en fan ostentació. Perquè el mal no es pot banalitzar, ni frivolitzar. Hanna Arendt va veure la perversitat que s'ocultava rere l'excusa de l'«obediència deguda» (Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal, 1963).
A Menorca, la CGT demostra, si més no amb actituds coratjoses com aquesta, que el sindicalisme no era ni ha de ser una simple gestoria d'interessos laborals, per importants que són, i que en el salari dels treballadors s'inclouen els serveis comunitaris, els drets essencials, el compromís amb la vida i l'alt intangible que és la dignitat de tothom sense exclusions.