El 2008 quan era director esportiu del Barcelona, Txiki Beguiristain dedicà temps a analitzar l'evolució d'un futbolista anomenat Benzema. Des de la distància el va impressionar i tot feia pensar que havia identificat un jove talent.
Relata el mateix Beguiristain que abans de prendre una decisió va voler conèixer-lo en persona i fou després de dues reunions quan va aparèixer la incertesa, no hi havia dubte de la qualitat futbolística del francès, però va ensumar que el caràcter del futbolista no convenia el vestidor blaugrana. «No et mira a la cara, quan parles amb ell no està centrat, a la llarga ens portarà problemes», deia en l'informe desfavorable al seu fitxatge.
Encara que al pas dels anys Benzema s'ha convertit en un extraordinari jugador, tal com pronosticà el basc, ha tingut un comportament a fora del camp poc assenyat i s'ha ficat en embolics que l'han fet visitar els jutjats. És a dir, que Txiki va considerar que tenir abundants qualitats no era suficient i que un futbolista amb el cap buit podia ser una poma podrida dins del vestidor. Preferia els fitxatges a cop segur i aquesta és una visió assenyada en un apartat tan important per la bona gestió del futbol.
A partir del prudent punt de vista del donostiarra, no s'entén que coneixent els antecedents de fillet malcriat quan jugava al Rennes i després al Borrussia, la directiva de Bartomeu cometés l'error garrafal del desmesurat fitxatge de Dembélé. No hi ha cap dubte de les virtuts que l'emperifollen, emperò si un futbolista et costa la bàrbara fortuna de 140 milions, no és suficient que sigui un astre, a més no ha de tenir cap defectuositat.
Quan semblava que el futbol primitiu, aquell que llença els doblers de forma irracional, havia estat reemplaçat per una eficient gestió empresarial, Dembélé passarà als annals com el jugador més car en la història, pel seu cost i baix rendiment i per rubricar el punt final a can Barça amb abundants i vergonyoses exigències.
Quan reapareixen esquitxades de futbol antic, incívic, amb actes com el gamberro que amb pocs llums llença un pal al terreny de joc ferint un futbolista o grups que no tenen dos dits de front, es cobreixen de glòria apedregant l'autocar de l'equip visitant, quan tornen comportaments agressius i incivilitzats que haurien d'estar fossilitzats, sembla que anem de cul enrere.
I què em diu vostè de l'enginyosa idea del president del Rayo femení de contractar com a entrenador a una persona que va fer apologia de la violació en grup? Passats ja uns dies no sé què esperen el CDS, la FEF, el Comitè d'Etica, els Sindicats i altres organismes per declarar improcedent aquest fitxatge.
Precisament en les pàgines des diari MENORCA la futbolista del St. Lluís Andrea García que ha viscut la realitat del futbol deia, «vamos muy equivocados si creemos que està todo hecho». Doncs constatar que les futbolistes del Rayo ho passen malament, li ha donat tota la raó. Juguen sense que els paguin el lloguer del pis, cobrant els seus minsos contractes amb retard, jugant en precari, fins al punt que en el partit contra l'Athletic va ser el visitant el que va atendre la greu lesió d'una jugadora vallecana, ja que el club madrileny no els hi proporciona metge...
En altres contrades en tost de caminar enrere com els crancs procuren fer coses ben diferents per guanyar terreny en la igualtat. Així a Dinamarca i Noruega amb la mediació de la Federació, els homes retallen una porció del seu jornal per augmentar el de les dones, de manera que cobraran el mateix per jugar amb l'equip nacional.
Per futbolistes que cobren milionades això són quatre xavos, mentre que per elles són molts doblers. La solidaritat per fer camí pels drets de les dones esportistes és mirar cap endavant, res de fer marxa enrere.