Maó promou amb encert que es vagi a l'escola a peu amb uns itineraris marcats per tortugues, animal amb estigma de parsimoniós. Hi juguen en contra la vessa i el perill dels passos de vianants, aturada obligada que molts conductors es passen per l'embragatge. Els nous radars antiftipaldis en redueixen el risc, però els trams en què s'ha d'anar a 30 per hora són pesadíssims per al conductor, que acaba més pendent de l'indicador de velocitat que de potencials víctimes. Iés que en qüestió de ritmes mai no ho tenim bé per a tothom. Isón fonamentals. Sovint les discrepàncies són més pels ritmes que per continguts.
El Govern s'ha atorgat el generós termini de quatre anys per limitar les places turístiques. Són uns 1.200 dies laborals. Patapam. Si en quatre anys hem presenciat el plantejament, nus, conflicte i gairebé desenllaç de coses tan importants com una pandèmia mundial o una presidenta de la Comunitat de Madrid, què no pot arribar a canviar en un àmbit tan dinàmic com el turisme. Començarem analitzant una cosa i en acabar n'hi haurà una altra. El món, i manco l'economia, no van al mateix ritme d'una administració atrapada en trampes que ella mateixa crea i assumeix.
A Menorca la moratòria atropella la revisió eterna del PTI, que fins fa dos dies el PSOE donava com a suficient per resoldre-ho. Ara canvia el paradigma, amb un retard acumulat del PTI des de 2013, temps en què Nadal ha guanyat vuit grand slams i Podemos ha nascut, triomfat, governat, escindit i desinflat.
Créixer en volum, ràpid i sempre és inviable. Cal tenir alternatives, frenar i fixar màxims de capacitat tolerables, però una moratòria genera incerteses i perjudicis que no poden ser menystinguts ni tan perllongats. S'ha de frissar un poquet. Anar a 30 per l'autopista també és un risc. Si els nens van a l'escola a pas de tortuga es perdran alguna classe. Una cosa és parar el cotxe una estona a la vorera i una altra diferent aparcar-lo ben enmig de la Ronda tot un cicle olímpic.