Entenc la intervenció i l'ús de les armes en països dominats per traficants anomenats senyors de la guerra, per evitar guerres civils o tribals o per combatre caus de grups terroristes, són situacions en què la força bèl·lica és el comprensible i únic camí.
En canvi estic en contra de la guerra de la qual avui som espectadors, una atrocitat que ocasionarà la mort de centenars, potser milers de persones i desgraciarà la vida de milions. Malgrat tot quasi cap dels que l'han provocada, ni tindran un mínim de remordiments, ni la reconeixeran com una nefasta equivocació.
I és que els partidaris de les armes argumenten que anar armat fins a les dents dissuadeix els enemics i que per això en les darreres dècades la violència entre nacions ha disminuït, els països no s'envaeixen entre ells, ni es passen ciutats a foc i a sang, és a dir, que ha augmentat la seguretat ja que estadísticament, les guerres no són tan habituals com eren. Ara, aquest argumentari trontolla per tots els costats.
Diuen també els armamentistes que una de les causes d'aquesta època històrica relativament pacífica, és la propagació de l'Estat de Dret i la legitimació de l'ús de les armes per part de governs elegits i validats democràticament.
EMPERÒ ara resulta que països fortament armats, son governats amb models com el nepotisme a Rússia, l'autoritarisme a Xina o Corea del Nord i altres dirigits per líders que son com adolescents malcriats, que es comporten malament i sense dialogar. Així ho afirma Melanie Trump un testimoni creïble i de primera mà, en el seu llibre «Com la meva família va crear a l'home més perillós del món».
Psicòloga i neboda de l'expresident -el coneix prou bé-, en les interioritats de l'obscura història de la seva família, el deixa retratat i assegura que la seva personalitat el fa ser un amenaça tan pel seu país, com per la humanitat.
Argumenten els armamentistes que ells també cerquen construir un món millor, que l'eina elegida per fer-ho són les armes i per tant, en són partidaris de fabricar-les abastament. El resultat és que nou Estats en són els màxims productors i comercialitzadors del negoci, tot controlant un arsenal devastador, sobre el que prenen decisions cada vegada més, persones que han perdut el nord de l'humanisme.
Qui té un caramull de dipòsits d'armes, no els té perquè sí, ni només per fer-ne ostentació en pomposes desfilades militars, sempre hi ha el perill que les utilitzi sense raonaments, si creu que algú pot fer-li mal i més si és un autòcrata envellit. Per tant, és evident que en els temps de pau els dirigents mundials no van fer el que tocava, negociar i fer feina diplomàtica perquè ningú es sentís amenaçat. Uns per voler fer créixer la zona d'influència de l'OTAN i els altres perquè no la volen al portal de casa seva, han posat en risc a la humanitat.
ÉS TRISTA la indefugible tenalla armamentista que estreny al poble en la majoria de nacions. Per una banda, quan hi ha guerra, quan els míssils fan tronar la mort, les tàctiques militars inclouen en la línia de foc els objectius civils provocant catàstrofes humanitàries i a més, els paisans són vestits de soldat i mobilitzats a lluitar contra enemics professionals, amb un altíssim risc de morir.
Per l'altra, en temps de pau la factura del proveïment d'armes i les desorbitades despeses militars -a Espanya 35.000 milions-, van empeltades in continuum un any rere l'altre als pressuposts, de tal manera que afebleixen les partides socials. És a dir, que els ciutadans del carrer sempre en som els damnificats.
Probablement els que ens han portat a aquest carreró continuaran amb la mateixa filosofia, els tractats i els acords de reducció i comerç d'armes seguiran essent paper banyat, fins i tot bastiran un relat per augmentar els doblers destinats a la indústria de la guerra com a solució prioritària als conflictes latents en el món. La mateixa roda de sempre, tot igual, n'esteu contents?