Sebastià Alzamora ha estat a VaDllibres (Ciutadella) per presentar la darrera de les seues novel·les publicades, Ràbia. Una vetlada agradable, on l'autor feu col·loqui amb els assistents explicant propòsits i detalls de la seua obra. La ficció pot mostrar la realitat, la bona literatura fa la vida més comprensible, i la realitat, que supera, diuen, la ficció, no deixa de fornir-li matèria primera. Polisèmica paraula, «ràbia», que tant val per a la malaltia de cans com per al torbament de l'ànim irritat, enutjat violentament.
Aquest sentiment fort de disgust o de contrarietat em devia emprendre aquell mateix capvespre de divendres quan saltà la notícia: el president del govern espanyol i el seu ministre d'afers exteriors (i açò deu implicar el PSOE sencer) havien decidit unilateralment acceptar els postulats sobre el Sàhara Occidental del dictador, tirà, sàtrapa, megalòman, rei del Marroc. No és així com ‘els correctes' anomenen l'espècie de Putins, els manaires totalitaris i invasors de sobiranies a sang i foc?
Les resolucions de l'ONU? Paper banyat. Els compromisos dels diferents governs de la democràcia? Diplomàcia inútil. Quedin per a la història de la infàmia les paraules de Felipe González des dels campaments de Tinduf (novembre de 1976): «Vuestra experiencia es la de haber recibido muchas promesas nunca cumplidas. No he venido a prometeros algo sino a comprometerme con la historia. Nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final». Qui havia de dir als homes i dones que esperançats l'escoltaven, i que des de llavors han resistit amb una dignitat a prova de sacrificis enormes, l'autèntic significat del «compromís amb la història»... Aquells mercaders del cambio saberen canviar el vellut populista pels jaqués de la realpolitik: «Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tenc d'altres...» - marxisme del genial Groucho.
Quan un ca ha fet sang, inexorablement continuarà fent-ne. La sang del poder trenca pactes, malmet coalicions, traeix... «pel bé del poble».
No va envair Hassan II els territoris de l'antiga ‘província' espanyola? No va bombardejar amb napalm els sahrauís que fugien desert endins? Era el febrer de 1976, quaranta-sis anys després Putin massacra Ucraïna. En guardaran memòria del mal tots els qui per temps li han rigut les gràcies? Per què el govern espanyol havia d'impulsar un referèndum d'autodeterminació al Sàhara si no l'accepta aquí a les comunitats que va sotmetre «por el justo derecho de conquista»? Quan mai per la raó el poder s'ha deixat vèncer?