En la progressió de l'esport femení els avenços són lents, costen Déu i ajuda, denoten inestabilitat i fa témer per la seva durada.
El Consell Superior d'Esports va aprovar el 14 de març els estatuts que fan realitat que la Lliga Femenina de futbol– per fi!– sigui professional, això implica que elles han de ser tractades com a tal pels clubs i sobretot pels organismes i institucions públiques, marcant els ‘tempos' a seguir en l'evolució cap a la igualtat, que haurien de ser ‘allegro i vivace', no ritardando'.
Vegem una mostra. Amb un gest que l'honora, l'Associació de Futbolistes Espanyols va remetre el dijous 17 de març a la RFEF, Ministeri d'Igualtat i CSD, un escrit on reivindica eliminar les diferències de dietes, de manera que les seleccions masculines i femenines en cobrin les mateixes.
Aquesta sol·licitud està fonamentada en el compliment de l'Article 29 de la Llei d'Igualtat i en la Nova Llei de l'Esport, que dicta l'equitat de premis.
Vull remarcar que estem rallant de les seleccions que representen un país en teoria fermament compromès amb la igualtat com és Espanya. A més, pensar que allò que mana la llei no és necessari fer-ho ara, sinó que es pot ‘deixar per més endavant' seria un error, bastant acostumat per cert.
Doncs l'Estat Espanyol té l'oportunitat de distingir-se, entrant a la llista de països que han instaurat mesures d'aquests tipus com Austràlia, Països Baixos, Anglaterra, Irlanda, EU, Dinamarca, Noruega, Finlàndia o Brasil.
Si no hi ha hagut canvis i només per fer-nos una idea, en el Mundial de Canadà el 2015 les dietes per a elles eren de 60€ per dia i 150 per partit jugat, mentre que cada jugador cridat per Luís Enrique d'entrada en rebia 6.000 pels drets d'imatge. Puc anar errat, però ja veurà -apreciat lector/a-, que al pas que van les coses de l'equiparació, les dietes per igual encara no seran efectives el proper Mundial 2023 a Austràlia i Nova Zelanda.
Un incís per precisar que les primes igualitàries són un assumpte diferent, que serien en proporció a la quantitat percebuda per la Federació en els campionats que participin.
Les finances dels clubs que tenen seccions de dones són un tema complex, perquè han de considerar la viabilitat del projecte. Així i tot, cada vegada són més els que aposten pel futbol femení, ja que han comprovat que ser una entitat poliesportiva i competir en les principals lligues dels esports més populars, permet arribar a un graó més a dalt d'aficionats i patrocinadors.
Tot i que les xifres que venen a continuació ballen segons les doni un mitjà o altre, són orientatives de l'abisme que hi ha entre les inversions femenines i masculines dels clubs més potents. Així el Barcelona femení és el que més hi dedica, 6 milions, d'un pressupost total de 765. Una comparació, només Umtiti un dels 25 futbolistes que formen la plantilla cobra 15.864.160, més del doble del pressupost total de les campiones de la Women's League.
Els altres clubs segueixen una dinàmica semblant. El Madrid d'un muntant de 695 n'assigna 3,38 al femení i un dels seus futbolistes Isco en ‘guanya' 12.727.520. A l'Atlético la partida atorgada a les dones és d'1.800.000, per un pressupost de 325. Griezzman, un dels més ben pagats cobra 20 milions.
Els altres clubs Levante, Real Sociedad, Athletic, Betis o Sevilla els segueixen amb nombres a l'entorn del milió d'euros i mantenen una proporció inversora semblant als grans. Després venen els més modests, per davall dels 600.000, equips en els quals tot és en precari.
Tot junt provoca la clara sensació que en fer-ne parts, al futbol femení li deixen un tros minúscul, les miques, les engrunes i que, així i tot, les ben aprofita.