Fa uns pocs dies, el MENORCA donava notícia d'un desencontre entre Podem i Més que es va donar en el Consell Insular de Menorca amb motiu de les llicències dels taxis. Amb la informació que va proporcionar «Es Diari» és impossible tenir idea de les raons de les dues parts. Així mateix, IB3, aquesta mateixa setmana va transmetre un petit reportatge en relació a la denúncia de l'Associació Amics del Camí d'en Kane en relació al fet que, malgrat el temps transcorregut, dues sentències judicials, promulgades el 2015 i 2016, siguin sense executar. En el programa televisiu «5 dies», dos membres de l'esmentada entitat van exposar la situació i es van demanar com explicar aquesta lentitud de l'Administració. Si al diari menorquí li pertocava, no tant sols reproduir de manera extensa i no telegràfica els arguments dels dos partits d'esquerres sinó també contrastar empíricament, amb dades, l'objecte de la controvèrsia, era deure d'IB3 entrevistar també els responsables polítics perquè donessin explicacions de la demora, que ja és un autèntic descrèdit per a les institucions. Si es vol que la gent pensi, actuï i voti de manera responsable és necessari que el periodisme tingui gruix, no sigui telegràfic, és a dir, doni informació contrastada. No pot ser que només reprodueixi les notes de premsa que les mateixes institucions donen o les compareixences dels protagonistes d'una part.
El filòsof coreà Byung-Chul Han, en el seu darrer llibre, «Infocràcia. La digitalització i la crisi de la democràcia» planteja una tesi que, d'encertar, és angoixant pel futur polític més proper que ens espera. Segons Han, la democràcia viu una profunda crisi perquè està desapareixent en les nostres vides «l'escolta», és a dir, la separació de l'opinió pròpia de la identitat pròpia i que és pressupòsit perquè tingui lloc l'argument reflexiu, base per la generació del discurs democràtic. Efectivament, les xarxes socials i la digitalització, pel fet que donen dades i no arguments, només fan que reforçar prejudicis, en un cercle viciós en el que es reforcen les identitats. Per se, «la democràcia és lenta, prolixa i feixuga», mentre la comunicació digital a la qual ens hem anat acostumant és visual i instantània. Des del moment que les imatges ni argumenten ni justifiquen res, obstaculitzen el discurs democràtic. Si es sedimenta i fa forat una cultura antropològica així, només ens esperen dictadures
Malauradament, la premsa, trencant la seva raó de ser, la qual és informar i opinar, però sempre contrastant, està seguint el mateix camí que les xarxes socials, arrossegada com si d'una xarxa de bou es tractés.
Tothom es queixa que ja és impossible discutir perquè a la més mínima dissidència apareix l'insult. És el que s'anomena la cancel·lació. Etimològicament cancel·lar, de la paraula llatina «cancellare», verb construït a partir de la paraula «cancelli», significava ratllar. En castellà, recordem que una «cancela» és una reixa. I «cárcel» comparteix la mateixa arrel. Posant als contraris a la presó, ni se'ls veu ni se'ls escolta. Tothom tanca a tothom a la presó.
És fàcil donar receptes morals sobre el que ha de fer i no ha de fer el periodisme. Som ben conscient que els mitjans estan en crisi. Les abans riques entrades que tenia la premsa per publicitat han desaparegut i els subscriptors estan desapareixent també a mesura que es moren les generacions acostumades a llegir en paper. Així ni diaris ni televisions tenen mitjans, no per fer reportatges d'investigació, sinó per mantenir una mínima dignitat. Obrir i tancar la persiana cada dia per moltes capçaleres s'ha convertit en una feina titànica. Però, la democràcia ha costat massa esforços per veure que, trenc d'aquí, trenc d'allà, els seus fonaments es rompen.