«Embolica que fa fort», com es diu en aquesta banda de la mar. Les emocions no tenen aturador en aquest estat singular en què mos ha tocat viure. Per més que ja es pot anar a les discoteques sense mascareta, ningú no podrà negar que no són ni de bon tros tan excitants com l'actualitat del país.
Fa una setmana es van conèixer les denúncies d'espionatge cibernètic contra 65 ciutadans. Entre les víctimes hi havia advocats en exercici de defensor que, fins i tot, podrien recusar les sentències contra els seus clients. Però com que tot plegat feia olor d'independentisme, la premsa del règim ho va considerar una notícia menor.
El govern tampoc no va quedar enrere. Va subestimar el valor dels informes del Citizen Lab de la Universitat de Toronto, el laboratori prestigiós i independent que ha certificat cada un dels 65 espionatges fins ara descoberts -encara que diven que potser n'hi ha 160 més!
I presumia, també, de no conèixer l'opinió de la revista «The New Yorker» -la publicació de política internacional més influent del món-, que acabava de denunciar la incompatibilitat entre ser un estat democràtic i espiar els adversaris polítics.
A la Unió Europea, que sí que la llegeixen, ja han organitzat un servei tècnic per revisar els ordinadors i els telèfons dels parlamentaris, que si no en tenien prou amb afrontar la guerra d'Ucraïna, ara també han de suportar les merdes que arriben d'Espanya. De tal manera que el Parlament europeu -a diferència de l'espanyol- ja té previst debatre el tema.
Dijous passat, un nou gir a la pista de ball: l'envestida de la ministra de Defensa, la senyora María Margarita Robles Fernández, en seu parlamentària. La dona va venir a reconèixer que l'espionatge havia existit, per més que contradigui la Constitució. Potser recordant, sense voler, aquella frase del difunt Pérez Rubalcaba: «L'estat pagarà el preu de treure Puigdemont del mig, assumint el descrèdit de les seves institucions».
Així és que mentre l'Espanya que mana quedava entonada fent sa pupoa davant el problema, la cosa s'anava animant a fora, amb iniciatives governamentals i la presentació de denúncies davant la justícia alemanya, belga, britànica, suïssa. etc... Per tot allà on han estat espiats, com si fossin terroristes, els independentistes catalans.
A l'estil del Quixot quan cavalcava per la Meseta castellana, l'estat perseguint gegants allà on hi havia molins. Un advocat ho explicava molt bé rallant de Suïssa. Allà, deia, el Tsunami Democràtic que a Espanya persegueixen com si fos una activitat terrorista, li diven simplement dret de manifestació...
Però dilluns de matinada -me diven que la convocatòria va sortir a les 7- i en dia festiu al Madrid del 2 de Mayo, el govern espanyol munta una roda de premsa per canviar tot el discurs de la setmana anterior. I explica que el president i la ministra de Defensa també han estat espiats. I açò es veu que sí que és important, perquè a l'acte posen en moviment tots els recursos de la justícia.
La cosa no deixa de ser inquietant. Primer, perquè és gros que se n'hagin entemut amb prop d'un any de retard. I segon perquè fan coincidir l'atac amb els dies que es pastaven els indults parcials que van donar a uns quants independentistes -per la pressió del Consell d'Europa- després de quatre anys de presó.
Hi ha qui pensa que és una manera d'embolicar encara més la voga perquè no s'aclareixi mai el fons de la qüestió. Però els advocats que han patit l'espionatge pensen més tost que és una maniobra per posar en el mateix sac un espionatge i l'altre. I, d'aquesta manera, evitar els jutjats ordinaris i ajuntar-ho tot davant de l'Audiència Nacional, de qui aquests advocats se'n refien ben poc.
En qualsevol cas, el flicot cada dia és més gros -dins i fora d'Espanya- i planteja preguntes que, en un país que va presumint de democràcia de ple dret, exigeixen respostes. I responsabilitats. Que l'estat té abullons, ja fa estona que ho sabem, però la seva obligació és mantenir-los aclarits. Perquè sinó, la merda vessa per dalt i fa l'aire irrespirable.