És trist veure com totes aquelles il·lusions de la transició política espanyola s'han anat apagant i l'energia que l'estalonava es va perdent pel forat negre d'una abulló. Fins i tot aquella Constitució que van defensar des de Carrillo fins a Fraga Iribarne sembla avui un edifici bombardejat d'Ucraïna.
Mentre uns premen per recular en la història i tornar-nos a la negror dels temps de l'Enciclopèdia Álvarez de la Espanya una, grande i libre, els altres no tenen la valentia de desfer la teranyina que continua envoltant les institucions del país.
Des de fora ens miren i no entenen res. O pitjor encara, recorden aquella antiga dita -tan ofensiva- que «Àfrica comença als Pirineus». I que, en el seu dia, els propagandistes del franquisme van voler transformar, amb el «salero» de la seva ignorància, en allò de «Spain is different». I tant, de diferent.
Tant, que les crítiques arriben de per tot arreu. La darrera, la del Consell d'Europa, que ja reclama que s'investiguin de ver aquests espionatges indecents que no han respectat ni els advocats defensors ni la intimitat de les famílies. Mentrestant aquí, poca cosa més que teatre, escudats en una llei de secrets que Franco es va fer a mida l'any 1968.
En altre temps, i per un cas no tan escandalós, van caure el vicepresident del govern -Narcís Serra- i el ministre de Defensa. I encara, el jutge Garzón va ser apartat de la justícia per un espionatge que, comparat amb l'actual, seria de riure.
Però el mal és que no solament la manera com s'ha tractat aquest tema és vomitiva. Ho són també el retard en aclarir dècades de corrupció pública en contrast amb la frissera de condemnar dissidents. O l'escassa iniciativa en situacions anòmales com les que han envoltat la monarquia o el negoci de parents i amics en la compra de mascaretes.
Ho és el retard amb què s'adapta la cúpula judicial -encara pendent- als resultats electorals de l'any 2018. En aquest context, les millores que ha aconseguit el govern actual, ja sigui en salaris o en legislació laboral, per més que siguin importants semblen pastanagues per dissimular que no ha canviat res.
Més que l'acció política, que és la responsabilitat d'un govern democràtic, sembla que aquí qui comanda és el poder judicial. Ho hem viscut duran la pandèmia, quan eren els jutges i no els sanitaris qui limitava les mesures que s'havien d'adoptar. Amb situacions tan galdoses com el retorn de les multes.
I ho és amb aquesta història obstinada i permanent d'ofegar qualsevol llengua espanyola que no sigui la castellana. És tan antic com anar a peu, incansable i transformista segons el moment, des del dia que l'exèrcit combinat de Castella i França va derrotar els territoris contraris al centralisme borbònic.
Ara, per paga, ja no són les autoritats acadèmiques qui pren les decisions en educació, sinó els jutges. Amb decisions tan sorprenents com voler que s'executi per força una llei que ja no existeix, perquè des de 2020 n'hi ha una de nova. L'ultimàtum del Consell Superior de Justícia de Catalunya no és de fa un segle, sinó de dilluns passat.
Durant prop de quaranta anys a Catalunya s'ha primat la immersió lingüística a les escoles, com a mètode per oferir a tots els alumnes el coneixement del català sense renunciar, naturalment, al del castellà. Tant que les qualificacions finals dels alumnes són, en llengua castellana, millors que a moltes comunitats monolingües.
Però aquest sistema educatiu, que va tenir el seu primer defensor en els suburbis de la immigració castellanoparlant i per més premis que hagi guanyat arreu del món, sempre ha fet picor al centralisme espanyol. El problema, per a ell, no és que els alumnes aprenguin castellà, que ja l'aprenen, sinó que els altres diversos camps del saber s'imparteixin en català.
I així és que exigeixen que un mínim del 25% de les assignatures que anomenen «troncals» es facin en castellà. Cosa difícil, perquè amb l'actual llei educativa espanyola ja no existeixen ni les «troncals» ni les assignatures, substituïdes per àmbits de coneixement que el mestre va dosificant segons l'empenta de cada grup i de cada alumne.
Pretenen que la seva sentència s'apliqui immediatament, a un mes d'acabar el curs, amb les sancions que comportaria per als directors dels centres no fer-ho. I per més que la Generalitat diu que ho aturarà, des que no va poder impedir la destitució del president Torra per haver posat una pancarta, qui ha de creure que té algun poder?
Ben mirat, no és tan difícil d'entendre per què hi ha tanta gent a Catalunya a qui li agradaria canviar de país.