L’escena és coneguda i habitual. Un comença una conversa en català amb un desconegut i aquest respon en castellà. El primer canvia o resisteix. En la majoria dels casos el respecte i l’educació ho aclareixen. Si no és així, es pot armar. Es comença amb «estamos en España», «tenc dret a xerrar la meva llengua», patapim i patapam. Ja saben com acaba.
Però hi ha una altra situació lingüística, freqüent sobretot a l’estiu, de la qual es xerra poc o gens. No és polèmica. Conversa entre menorquí i català. Poden passar dues coses. El menorquí s’adapta a l’estàndard amb aquells nosaltres, nois i articles formals sonors i impostats. La voluntat sol ser entendre’s millor, sobretot si l’intercanvi verbal és telefònic, però no deixa de ser una actitud una mica submisa, de complex d’inferioritat d’un dialecte respecte a un altre.
La segona cosa que pot passar és que el català intenti dir coses com alots, idòs esquitxats on no toca i articles adaptats a la forma local, habitualment amb un excés de salat que fa que allò no sigui comestible. De nou pot existir un ànim bondadós, però sobra. Sovint açò respon a ganes de fer la gracieta condescendent, d’agradar a la tribu local com si aquí esperéssim aquests regalets a les orelles. L’ideal, el correcte, seria que tothom continués xerrant català tal com ho fa a ca seva i, si algú no entén alguna cosa, que demani un aclariment.
Dic açò perquè jo no crec que hagi existit només mala fe en el Ministerio de Trabajo quan fa uns dies, en la seva web, permetia descarregar un document en català i també en un presumpte idioma baléà, escrit així, amb dos accents per fer-ho més delirant i exòtic. Darrere aquesta aberrant ocurrència hi veig, també, un desafortunat intent de ser agradós amb el localisme tribal, una condescendència absurda que amaga una consideració inferior del català i, sobretot, dels dialectes illencs. Hem de demanar respecte des de fora per a la llengua que xerram i, primer de tot, exercir-lo quan rallam entre noltros. O quan parlem entre nosaltres.