Tots aquells que, per edat, l'any 2000 vam poder celebrar el canvi de segle i que el vam entendre com l'inici d'un nou temps, ho tenim mal de pair. Perquè les expectatives de millora que semblaven tan evidents s'han anat esguerrant una darrera l'altra.
A l'engròs, hem viscut des de les terribles guerres del Pròxim Orient, fins a l'actual invasió d'Ucraïna, que encara no sabem com pot acabar. Des de l'epidèmia de l'ebola a l'Àfrica fins a la de la covid-19 arreu del món. I tot anuncia una crisi climàtica que d'aquí a pocs anys pot col·lapsar el planeta.
En el camp de la democràcia i els drets humans, no és tampoc que la cosa hagi millorat. Al contrari. Les dictadures i l'abús contra les persones es mantenen més grassos que mai. I Espanya mateix, que va iniciar el segle amb tantes pretensions, ja té un punyat de denúncies internacionals per la seva denigració dels drets humans.
Fins i tot el Sàhara Occidental, que a aquestes alçades ja pensàvem que seria independent continua sota el jou del Marroc i, ara, amb el vist-i-plau espanyol.
Però ja que hem aterrat a Espanya, és inevitable escoltar la música de les eleccions que aquests dies es cuinen a Andalusia. Una regió -algú ens ho hauria d'explicar- que després de rebre durant trenta-cinc anys un riu d'euros de la Unió Europea, sembla que continua sense sortir del forat. De l'endarreriment a què la van menar segles de «señoritos» i de mala administració espanyola.
I així i tot, el discurs d'aquesta campanya electoral sembla que està centrat en objectius que deven ser molt més elevats, fins i tot superiors als humans, però que no donen de menjar. N'hi ha prou d'escoltar l'alacantina, recent empadronada a Granada, que lidera Vox i que es passeja per Andalusia amb el seu cotxo de més de 100.000 euros.
El que més reclama, segons sembla, és mantenir la sagrada unitat de la pàtria i que suspenguin l'autonomia de Catalunya. També, clar, que rebaixin els impostos dels més rics. I que els donin llibertat per fer allò que els roti sense el fre del «fanatisme climàtic», que diu ella, i les normes urbanístiques.
Per fer més poètic el discurs, també reclama l'abolició de les lleis de gènere -quin desgavell, la igualtat de les dones!- i de memòria històrica. I, com no podia faltar, el foment de les escoles taurines. I ja que rallam de l'extrema dreta i de toros, és inevitable repassar les darreres fotos del Rei.
No sabria dir quina és la millor per entendre per on va el país. Si la del Rei amb els diputats de Vox, ara que venen eleccions, o la del Rei presidint una corrida de toros a Madrid, ara que venen eleccions. Ni la foto, de la mateixa setmana, de la reina enmig d'una tempesta d'arena a Mauritània, no les pot compensar.
També va fort el candidat del PP a la reelecció. Demana per Andalusia els mateixos recursos que reben, segons ell, Madrid, el País Basc i Catalunya. Alerta, Juanma! -que és com es fa dir. Com a Madrid, ni ho somiïs. Com al País Basc, també ho van voler a Catalunya i mira com estan ara. I com a Catalunya, voldria dir que quan reclames et prometen grans inversions però que mai no en fan cap ni una.
Més silenciós es mostra el nou president del PP, acostumat a resoldre els problemes silenciant-los. Tot i que la carn és dèbil i hi ha temptacions irresistibles. Ell, que ve de presidir Galícia i que ha defensat el gallec com a Catalunya es defensa el català, l'altre dia no li va rebentar la boca quan va dir que a Catalunya hi ha apartheid lingüístic...
Clar que era el mateix dia que la seva col·lega i competidora, la senyora Ayuso, deia que l'Ajuntament de Barcelona vol que la gent vagi amb ase. I és que el segle XXI no ens ha salvat de l'Espanya en què es pot dir qualsevol disbarat sobre els catalans i encara n'hi ha que ho troben graciós, o pitjor encara, s'ho creuen.
I dels altres partits, de moment només arriben plors.