Ara que fa vuitanta-sis anys d'aquell terrible 18 de juliol de1936, encara continua la polèmica sobre la memòria dels morts que va provocar la guerra. És com si, generació rere generació, es transmetés l'horror que van viure els nostres predecessors. Tant els d'una banda com de l'altra, segons per on passàs la línia que van anar marcant els exèrcits en aquells tres anys funestos.
Però per a una gran part de la població més jove, en canvi, aquest record és inexistent. És el capítol on mai s'arriba a les escoles. Si durant els anys del franquisme la història es falsificava, en els anys de la democràcia ha prevalgut la voluntat d'oblidar-la. Quan, per abordar el futur, és imprescindible conèixer el passat. Si més no per no tornar a cometre els mateixos errors.
Potser sí que la transició política espanyola, de la dictadura a la democràcia, va ser modèlica. Però avui, uns quaranta anys més tard, molts dels acords d'aquella etapa grinyolen. I el més sonat és que el cap d'Estat que va succeir al dictador -el rei- va ser la persona que ell mateix havia triat per succeir-lo.
Segurament la relació de forces d'aquells dies no permetia una sortida més democràtica, però la realitat és mala d'amagar i tard o d'hora toca encarar-la. La monarquia que avui tenim és filla del cop d'Estat militar que va acabar amb la República espanyola després d'aquells tres anys de guerra.
El referèndum que, amb lògica democràtica, hauria d'haver permès triar entre república i monarquia va ser substituït pel referèndum d'una Constitució que ja duia incorporada la monarquia. I que donava al monarca tal impunitat davant la llei que ara en pagam les conseqüències.
De la mateixa manera, molts d'organismes de l'Estat van canviar de nom, però no de responsables. I a la vista de com ha anat aquest anys, és evident que el resultat han estat nefast per a la democràcia. S'han anat repetint els noms dels que ja hi eren i, quan s'han jubilat, els han succeït els seus fills o companys de pensament. I si durant uns anys es van moderar, ara sembla que estiguin desbocats.
Protegits per un pacte que esborrava la memòria històrica, els botxins i torturadors del franquisme no han hagut de respondre mai davant la justícia. I si van cometre atrocitats després del pacte, la majoria s'han alliberat del càstig, tot i haver estat condemnats. L'assassinat de cinc advocats laboralistes al carrer Atocha, de Madrid, i les conseqüències per als seus assassins són tot un referent de la pitjor manera d'aplicar la justícia.
En la mateixa línia, mai no s'han revisat els judicis contra els representants de la República. I era necessari, perquè tant si havien comès delictes com si no, els seus jutges van ser il·legítims. Com ho van ser també els de l'altre bàndol quan no s'actuava amb la imparcialitat que correspon a un jutge. Posats a amagar la història, encara no fa quatre dies que s'investiguen els fossats i les tombes sense noms que hi ha escampades per Espanya.
Una guerra tan llarga, per força havia d'estar plagada d'atrocitats i de venjances, tant d'un bàndol com de l'altre. I no avui sinó quan es va recuperar la democràcia, hauria estat necessari iniciar la recerca sistemàtica de la veritat. Perquè només la veritat podia reconciliar els espanyols i prevenir-los de cara al futur dels mals de l'extremisme.
Però hi havia un punt de partida que ja en aquell moment era imprescindible. Reconèixer que l'origen de la guerra no va ser una altra cosa que un cop d'Estat militar contra el govern legítim del país, contra el govern que havia votat la ciutadania. Sense acceptar aquesta realitat, és impossible fer una revisió serena de la història.
És evident que els partits que encara avui eviten reconèixer aquesta realitat -o que la neguen fins i tot-, estan remant en contra del país reconciliat que, vuitanta-sis anys després de la guerra, ja hauríem de tenir. I que potser ens hauria evitat els brots feixistes que avui s'engreixen falsificant la història.
I quan ho dic, no puc deixar de banda una opinió publicada fa pocs dies en aquest diari que fins i tot arribava a la conclusió surrealista que el nostre idioma no va ser perseguit durant el franquisme. Déu del cel! Per paga, ara que s'ha mort una de les ments més clares i defensores de la nostra cultura, en Joan López Casasnovas.
Ensucrar el passat, i el nostre és el d'una dictadura que va durar quaranta anys i que ens va destruir com a poble lliure, no és la millor manera d'abordar el futur.