Fa prop de dues setmanes, es pati de Can Saura va acollir sa presentació d'una tercera edició impulsada per s'Institut Menorquí d'Estudis (IME) i s'Ajuntament de Ciutadella de «Ciutadella Veia» de Mestre Joan Benejam i Vives, sa mítica obra costumista que mos remonta a sa Ciutadella des segle XIX amb es seus personatges, sa seua societat, sa seua vida social i cultural, i es seus encants.
Sa meua sorpresa va ser majúscula en descobrir que no se tractava d'una tercera edició de «Ciutadella Veia», sinó directament d'una nova obra, ja que es seu nou títol en català central, «Ciutadella Vella», no respecta s'esperit lingüístic menorquí que Joan Benejam va voler deixar escrit per sa posteritat. Diu Josefina Salord que s'ha encarregat de «normativitzar» s'ortografia pes lectors actuals però respectant ses «característiques fonamentals de s'obra» com sa morfologia, sa sintaxi i es lèxic.
Faltaria més que na Fina Salord no hagués respectat sa morfologia, sa sintaxi i es lèxic que va emprar Joan Benejam a «Ciutadella Veia». Encara li haurem de dar les gràcies! També mos ha de recordar que en Benejam era «un homo progressista», concepte ideològic que avui en dia ja té poc o res a veure amb es seu significat de més de cent anys. Posats a recordar, ¿per què no recorda s'IME que Joan Benejam va ser un gran patriota espanyol, autor de «España. Lecturas razonadas sobre su Historia» on explica sa història des nostro país i s'orgull de pertànyer a sa Nació Espanyola? Cada vegada que mos recorden que en Benejam era «progressista» podrien afegir as costat «i patriota espanyol». Emperò clar, açò ja no interessa.
Tampoc ha interessat en aquesta nova edició catalanitzada recuperar sa nota original de Joan Benejam escrita en es preàmbul de sa primera edició de «Ciutadella Veya» (1909) on es Fill Il·lustre de Ciutadella defensava clarament que menorquí i català no són lo mateix. Aquesta nota va ser esborrada a sa segona edició de 1952, com explic en es meu llibre Sa llengua de Menorca: «Escrivim aquests recorts en se nostra llengu, ó lo que es diu en plá, perque tot ha passat á ca-nostra y tot te s'aire de se nostra terra; pero con que de vegadas mos trobam amb falta de paraulas menorquinas per poder espresar es pensament, acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n'es llenguatje de Castella. Son pobres ¿y que he farem?».
Es coneixements filològics i culturals de la sra. Salord són indiscutibles. Pobre de jo si m'atrevís a qüestionar tal cosa, donada s'experiència que atesora en s'àmbit literari. Emperò una cosa és normavititzar s'ortografia de «Ciutadella Veya» de 1909 respectant tots es dialectalismes existents -com se va fer el 1972-, i una altra catalanitzar una de ses obres més importants de sa literatura menorquina de tots es temps. S'edició de «Ciutadella Veia» de 1972 d'Edicions Nura ja havia adaptat s'obra a sa normativa actual, però respectant tots es dialectalismes més que justificats des des punt de vista filològic en una obra literària.
¿Quina necessitat hi havia de catalanitzar sa Ciutadella Veia de Joan Benejam? Cap ni una, però sa paraula «veia» devia sonar massa menorquina per segons qui. De fet, s'excusa que dóna Salord de «normativitzar l'ortografia pels lectors actuals» no és res més que açò; una excusa. Tots es menorquins i balears sabem perfectament que «veia» significa vella/vieja en forma dialectal balear. I en es cas des nostros germans de llengua valencians i catalans, res els satisfà més que poder llegir en pla paraules com «veia» i no vella, perquè recorden com rallaven i escrivien es menorquins fa més de cent anys. I si avui encara deim «veia» i no vella a pesar de sa catalanització forçosa, és gràcies a Joan Benejam i a tots es qui d'ençà de fa segles s'han esforçat en deixar testimoni escrit de sa nostra vertadera llengua menorquina. Continuem es llegat cultural de Mestre Benejam. No renunciem mai a escriure en menorquí.