La multiplicació del turisme francès implica l'establiment de rutes aèries amb les principals ciutats franceses, de forma que als menorquins se'ns obre la possibilitat de conèixer un país fins ara poc transitat. Al llarg del temps, els viatges i les migracions han estat el mecanisme de transmissió dels avenços tecnològics, culturals i econòmics. A Menorca, la indústria del calçat no hauria estat el mateix sense l'estada de centenars d'illencs a Cuba.
Els viatges ens permeten desconnectar de la nostra vida quotidiana, ens relaxam, però també entram en contacte amb gent amb altres maneres de ser i de fer. A l'estranger no tot és millor. La primera reacció sovint és reivindicar la nostra terra criticant les coses que no ens agraden. No és cap secret que els francesos, com en termes generals la majoria dels habitants del nord d'Europa, no són tan simpàtics com els espanyols. Els preus de la fruita i les hortalisses són exorbitants, sense oferir una qualitat superior. Els cartells i explicacions dels museus són només en francès. La costa menorquina resisteix la comparació amb alguns paisatges costaners famosos.
Tanmateix, després d'aquest primer reflex, que gairebé podríem qualificar de «xovinista», anam apreciant els elements meravellosos del nou país que, de fet, són els que justifiquen el viatge. Els forns o boulangeries francesos ofereixen una varietat i un sabor que no es poden trobar ni a la nostra illa ni a gairebé cap altre país del món. Menjar a un restaurant és una delícia: pagant un petit sobrecost sobre una carta espanyola, ens presenten uns plats que aquí difícilment trobam i, per rebaixar la factura, sempre podem demanar aigua corrent sense cost. A segons quins indrets es poden degustar delicatessen ben barats, com ara a Bretanya, les ostres. La gamma de xampanys és gran i pel mateix preu que un cava car pots brindar amb un xampany exquisit. Els productes francesos en general i els de cada regió en particular són destacats i la clientela els compra, malgrat ser molt més cars que els forasters.
Amb els dies, el viatger va copsant trets més profunds del tarannà francès. El seu Govern és més permissiu: no cal dur mascaretes enlloc i es pot fumar a les terrasses dels bars. L'elevat cost de la vida en part s'origina per impostos més alts (el tipus d'IVA és superior), però, en contrapartida, els serveis públics són millors. Arreu es troben lavabos públics i gratuïts més que raonablement nets (fins i tot amb el full de control de la netejadora, degudament signat). Hi ha moltes oficines d'informació turística, amb horaris prologats, personal competent, domini del castellà i que proporcionen informacions detallades dels principals llocs. Gran quantitat d'autovies són gratuïtes.
És interessant adonar-se que les explicacions escrites que, al nostre país tendeixen a desaparèixer substituïdes per vídeos i infografies, a França són ben extenses. Açò tant val per les cartel·les dels museus com per les instruccions que envien els propietaris dels apartaments als hostes. A França es respecta la lletra impresa, no debades els seus índexs de lectura excedeixen bastant els nostres. És fàcil veure persones llegint llibres a la platja i als carrers.
Els francesos també destaquen per la seva organització. A un poble o a una carretera, aconsegueixen que es respectin els límits de velocitat instal·lant elements fixos (voravies de formigó, pilones...) que estrenyen l'ample de la via o creant ziga-zagues que fan extremament temerari passar sense aixecar el peu de l'accelerador. La lògica dels drets i les obligacions viàries està més marcada: hi ha abundants senyals de prohibit circular «excepte bicicletes», però als llocs concorreguts és obligatori baixar-se de la vélo.
A Espanya es tendeix a pensar que és suficient aprovar una llei per assolir un determinat objectiu i tothom tanca els ulls quan aquesta s'incompleix, amb el resultat que en la pràctica no s'aconsegueix res. Mireu sinó el que passa amb el lloguer turístic. Els francesos no es fan trampes al solitari. Un exemple: si a una zona natural boscosa hi ha risc d'incendi, es prohibeix el pas, fins i tot en plena temporada turística i per molt atractiu turístic que hi hagi. A tots els accessos es troben cintes blanques i vermelles i cartells que informen que les autoritats han vedat l'ingrés per conjurar el perill. En la pràctica, poquíssimes persones se salten la prohibició.
A les nostres ciutats, les zones comercials, un bar o una farmàcia generen un garbuix de cotxes mal aparcats, aparcats en doble filera, als passos de vianants o a les voravies. Al país veí, hi ha aparcaments per cinc minuts o per quinze minuts que permeten compatibilitzar l'ús comercial amb el compliment de la normativa.
Els aparcaments estan dissenyats per resoldre el repte que planteja l'ús massiu del vehicle privat davant la necessitat de preservar els llocs d'interès turístic i cultural. Hi ha molts aparcaments, però solen estar allunyats d'aquests punts. Un cas paradigmàtic és Mont Saint Michel. Des de l'abadia, a cent metres sobre el nivell de la mar en una gran planúria, no es veu cap cotxe. L'immens aparcament és a tres quilòmetres, ocult darrera de la vegetació. L'aparcament no és barat, però, fidels a aquest esperit de «tot té la seva justa contrapartida», hi ha un servei de busos gratuïts per accedir al monument. Malgrat tot, el passeig és tan agradable que la majoria de la gent es pren quaranta-cinc minuts per anar-hi a peu. No és un cas excepcional, sinó la norma. Per visitar els pobles d'interès historicoartístic hi ha aparcaments. Com més turistes, més aparcaments, més enfora i més cars.
En tornar de França, sents una sana enveja i desitges als nostres governants que facin aquest tornaviatge per copiar maneres d'organitzar la convivència que la massificació fan de cada vegada més necessàries.