Ben segur que és una exageració. Però acostumats com esteim que els titulars no coincideixin amb el contingut, ja no vindrà d'aquí. El fet és que uns investigadors xinesos fa un fotimer d'anys que estudien el nucli central de la Terra, convençuts com estan que no és plana, clar.
Segons sembla aquest nucli, que és de ferro, gira de forma autònoma dins un mar interior. I els càlculs que han pogut fer menen a la conclusió que, si abans girava, ara s'ha aturat o ha començat a girar en direcció inversa...
La cosa és tan complexa que no seré jo qui doni més detalls, però els científics estan ben preocupats i, segurament, amb motiu. Per a la majoria dels mortals, que normalment no mos entemem pràcticament de res -ens fan combregar amb rodes de molí cada dia-, la pregunta és: «i açò, quines conseqüències té?»
Segurament no ho saben ni els descobridors, però diven que, d'entrada, podria provocar que la durada dels dies s'escurçàs uns segons... Així és que, de moment, tothom tranquil. I si té altres conseqüències, mala sort, perquè de solució, no en tenim.
Ja no me'n record de qui era que deia que com més coses sabem, més clar tenim que no sabem res. I la realitat és que la mateixa ciència que s'atreveix a enviar naus espacials a Mart, ben poques coses sap sobre les interioritats de la Terra. I les que es pensa que sap, no les pot demostrar.
El fet pràctic és que vivim damunt una bolla prou grossa, però molt més petita que d'altres, perduda a la Via Làctia, que gira com una baldufa. A 30 quilòmetres per segon damunt d'ella mateixa; i a mig quilòmetre per segon al voltant del Sol. Poca broma.
Així que, per poc que mos posem a pensar, tot allò que succeeix damunt aquesta bolla és tan anecdòtic com ridícul. Em sembla que és Yuval Noah Harari que en el seu llibre famós, «Sàpiens», ve a dir que la natura no és ni bona ni dolenta, ni justa ni injusta, i que tot allò que no sigui la natura, és producte de la imaginació humana.
Per filar més prim, podríem afegir que de la imaginació d'uns quants i de l'acceptació, a les bones o per la força, de tot els altres. Des dels estats o les religions de totes les èpoques fins a la cultura o les convencions socials. No hi ha dubte que un lleó famèlic no distingiria entre un rei i un marginat, per més pompa que envolti la monarquia.
Un altre que ara tampoc no record què era de nom, deia que l'única esperança que li queda a la Terra és que els humans no existiran per sempre. De tal manera que, quan desapareguem, si no és que abans no ho hem mort tot, el planeta recuperarà la seva evolució normal.
I totes aquestes idees me venen al cap pensant en els disbarats que es fan cada dia sense tenir en compte, ni per un instant, la petitesa dels nostres actes ni la velocitat amb què es mou el trosset de terra que tenim davall dels peus, i noltros damunt d'ella.
Com a totes les èpoques, guerres absurdes que impedeixen gaudir de l'instant de vida que tenim. Migrants afamats que cerquen un futur millor i que cauen en les rateres d'Europa o dels Estats Units. Estats podrits que sotmeten els seus ciutadans. Aspirants a dictador que pul·lulen per tot allà on hi ha símptomes de democràcia. Enemics dels drets humans i encara més dels de les dones...
I un fotimer de paraules que quan ja te les has empassat, resulta que són mentides. Quina por que fan els discursos dels salvapàtries, ara tan de moda! I les solucions fàcils, tan divertides en els bars i tan perilloses en els governs.
Per paga, avui mentir és més fàcil que mai. Hi ha milers d'altaveus a totes les cases, a través de les xarxes socials si no n'hi havia prou amb els mitjans convencionals. I darrere sempre hi ha aquells que ho financen i se n'aprofiten. I per paga sempre solen ser els mateixos.