Alguns animals hibernen. Quan arriba el fred passen a tenir una mínima activitat, gairebé només les constants vitals. S'adormen, i el seu cos va consumint, molt a poc a poc, l'energia acumulada.
Ser resident en una illa turística obliga a una relativa hibernació, sense arribar a l'extrem de passar tot l'hivern en pijama. L'homo menorquinus s'ha acostumat a una hibernació de carrers fantasmagòrics, desabastiment puntual quan bufa el vent, el vent, serveis mínims dels restaurants, el paquet bàsic de vols i quatre peixos a la plaça.
L'homo menorquinus s'ha adaptat, quin remei, al paper de client secundari dins l'estacional dinàmica econòmica insular. No és un drama si avui vespre no troba una taula per a vuit ni per haver de cuinar lluç congelat. És més, sap que la hibernació té coses positives. Es recuperen forces, rotondes segures i accés a espais naturals, i també podem aprofitar per fer venir a casa aquell industrial que a partir de març no trobarà un forat a la seva agenda per atendre la modesta reparació d'un Pons, plena com la té de glamurosos encàrrecs de borjamaris i françois.
En l'habitatge, per desgràcia, la subordinació dels interessos dels hibernadors a l'alta rendibilitat del turisme no és estacional. No es construeixen xalets a l'estiu i pisos a l'hivern. Directament, no es fan pisos. I açò és preocupant, ja que les empreses (ben lícit) van a allò que dona més beneficis, les solucions que estan en debat polític són simplistes, les HPO tenen un perfil assistencial i els plans d'ordenació tarden deu vegades més que un edifici en acabar-se, quan el context social és variable i la necessitat cada vegada més urgent.
De nou, el lliure mercat castiga els humils. La llei de l'oferta i la demanda és de la selva. La solució ha de ser diversa, imaginativa, àgil, factible i proactiva, sense demonitzar ningú. La hibernació necessita reunir energia a l'estiu però també tenir un cau on passar-la. Els ossos i les tortugues s'ho procuren ells mateixos. Que dèbils som els humans.