Aquest dissabte, aprofitant una breu estada a Barcelona, vaig anar a veure «Tár» al cinema Glòries. No coneixia el contingut de la pel·lícula, únicament sabia que hi treballava Cate Blanchett, i açò, per jo, és suficient. L'obra és el biopic d'un personatge inventat, una directora d'orquestra triomfant, funciona com un estudi del personatge, des de l'èxit fins l'autodestrucció a causa de la seva pròpia supèrbia, arrogància, abús de poder i manipulació de l'aliè. Però la pel·lícula és també una reflexió sobre la música i l'enrenou, sobre la mecànica del temps, sobre el so i el silenci.
A mesura que avança la història, la malaltia de Tár s'agreuja, es tracta de la misofonia, una sensibilitat acústica selectiva que fa sentir intolerància als sons quotidians independentment del seu volum. Aquest procés, que no s'explicita en el relat però que l'espectador pot seguir, es desenvolupa de manera paral·lela a la narració. A l'inici de la pel·lícula, on predomina el silenci, senten fluixet el so repetitiu dels baixos d'una caixa de ritme que sembla recordar la incomoditat dels sorolls indesitjats. Només al cap d'una estona vaig adonar-me que aquell so que em molestava no es corresponia a la pel·lícula, sinó a una espècie de «festa» que es feia a prop, a fora del cinema, al carrer, on un grup de gent saltava al ritme del xim-pum, xim-pum, que alguns denominen música. Dins la sala ens arribava només el pum-pum-pum. Diuen que amb els anys, les persones ens tornem més pacients i tolerants; en el meu cas ho he de posar en dubte, he tornat més intolerant quan em sent agredit i he anat perdent filtres de comunicació social.
Al sortir del cinema em vaig trobar novament amb la festa del pum-pum i vaig entendre que l'episodi havia estat una espècie de metàfora del temps modern, un temps en el que vivim bombardejats per sons i imatges, enrenous i lemes que duren un instant i són substituïts per un altre instant sense que tinguem la més mínima possibilitat de pensar, i menys reflexionar, aprendre, compartir. Això es veu de forma exagerada en els polítics de carrera, que viuen i transmeten una acceleració constant, que es veuen en la necessitat d'aparèixer en la major quantitat d'actes possibles, que fan feina per les rodes de premsa o les declaracions ben pensades per calar en l'opinió pública.
L'opinió pública? Què és açò? L'opinió basada en els tick-tockers, els tuiters, els instagramers, les notícies falses, les informacions intencionadament esbiaixades, les aparents independències i les falses pluralitats? Quan arriben els temps de les eleccions em fan passar pena, els polítics, perquè encara acceleren més aquesta necessitat de ser-hi, de tenir resposta per tot, de multiplicar-se en les pantalles. Tenen vida privada? Són els enrenous dels temps moderns. Tots diuen que cerquen la felicitat del proïsme. I ho crec, crec que aquesta és la seva principal motivació. I la felicitat ha de començar per poder tenir unes condicions de vida dignes, en la feina, en la salut, en l'educació, en l'habitat... i poder obtenir el control del temps i del silenci. Potser amb el seu exemple també ens podrien educar per gaudir del temps i del silenci.