I seguim embrancats amb la controvertida Llei de llibertat sexual, o del «solo sí es sí». L'origen de tot plegat: el cas de «la manada», que tanta polèmica va comportar i que va impulsar el govern de coalició a empènyer una reforma legislativa profunda.
La base de la norma aprovada el mes d'agost és que només s'entendrà que hi ha consentiment si aquest s'ha manifestat lliurement i de manera clara. Llavors, tot el que no s'adapti a aquesta premissa es considerarà agressió sexual, sense que això suposi necessàriament l'ús de la força, ja que la passivitat de la víctima pot ser a causa d'intimidació o ingesta involuntària (o no) d'estupefaents (submissió química). Així, el text elimina la distinció entre abús i agressió, i tota interacció sexual no consentida es tractarà com a agressió i es castigarà amb penes d'1 a 4 anys de presó. Un rang de penes més ampli amb mínims més baixos.
Altres aspectes són també recollits per la llei, com l'assetjament al carrer, la violència sexual digital, la prohibició de publicitat pornogràfica, els ajuts econòmics i prioritat d'accés a habitatge públic per a les víctimes, la creació de centres de crisi 24 hores, educació sexual obligatòria..., encara que de tot això no se'n parli.
La llei té un forat, pel qual s'ha filtrat la revisió de penes a la baixa i ha provocat que 400 condemnes hagin estat admeses a revisió judicial. I és cert que això és un problema que demana solució en endavant. Però no s'ha de perdre de vista l'esperit de la llei, que remou les bases del concepte de llibertat sexual i que és la resposta al greu cas de «la manada».
Amb tot, seguim veient que la realitat empeny la legislació, quan el desitjable seria que succeís a l'inrevés...