«L'enemic arriba en limusina, no en ‘patera'».
Pablo Hasél
De sobte, és difícil sostenir una mirada. Sobre una fotografia en la qual les xifres es converteixen en éssers humans, en noms... «Es Diari» 2 de març. Segona pàgina. Calabria. Una imatge personifica nombres i ens dona una visió de la tragèdia de la migració i de tota la parafernal dialèctica al respecte utilitzada per molts països benestants per a rentar-se les mans... «Què fàcil és -deia Vallejo Nàgera- jutjar els altres des de la seguretat d'una saleta d'estar»... Però... Què sentirien els que censuren aquests desheretats si, de sobte, el rostre d'aquell fillet de cinc anys que morí a les costes d'Itàlia, fos el del seu fill o el del seu net? És molt dur. No conec, tan sols el seu nom... Pere? Joan? Jesús? Avui toca Calabria... Demà?
Per què una persona decideix jugar-se l'existència en un viatge possiblement letal? Aquesta hauria de ser la primera interrogant... Per caprici? Per cobdícia? Vacances? O simplement per quelcom indefugible. La qüestió és molt simple: escollir entre una mort segura (quedant-se a casa) o una mort probable. Què faria vostè? No oblidem d'on provenien els darrers morts a Calabria: de l'Iraq, d'Afganistan, de... És a dir: de països on un potser és empresonat o senzillament executat/assassinat pel fet d'opinar o per vestir d'una determinada forma. Constitueix aquest el decorat que algú desitjaria per a sí mateix o pels seus? Per tant, quan mireu un immigrant, mirem-lo des d'aquesta perspectiva, perquè constitueix la única possible en consciència... Si ha arribat fins aquí, al teu article, miri al seu net de cinc anys, jugant... Si vostè és racista, ha sentit el fred d'aquest fillet de cinc anys mort a la mar, la seva por, en una «patera», i la resposta -que mai no ja tindrà- de perquè ens estimen tan poc?
2 Acceptat aquest -creus- axioma, hauríem d'acceptar-ne un altre: l'única manera de acabar amb els moviments migratoris és aconseguint que cadascú pugui viure amb merescuda dignitat, recursos i seguretat a la seva pròpia terra. Això –em dirà vostè i amb raó- no depèn de vosaltres... Però també convé recordar que podeu demanar i insistir i pressionar els països rics per tal que es mostrin més generosos i caminar envers una utopia clara: la que creu en un futur honrat on la riquesa del món sigui adequadament i justa repartida. Una distribució que no implicaria pobresa o fam per a cadascú, sinó simplement un lleugerament de les riqueses excessives. Es calcula que una assignació adequada de l'esmentada riquesa ens faria a tots -a tots- rics. Són dades de la FAO. Aquesta dada deixa al descobert fins quin punt estan tan mal adjudicats els bens a l'actual món...
I sí, sí que hi ha coses que poden fer-se... A nivell estatal, cada país hauria d'establir un percentatge d'albergada raonable de immigrants i acollir-los amb dignitat. Un cop dur per a les màfies vomitives que trafiquen amb persones. I a nivell personal? Caldria no mirar un immigrant com un enemic, com quelcom que ve a robar-vos el pa i l'aigua, com un ésser de tercera regional, com un veritable indesitjable... Per caritat, sinó és possible per justícia. La millor manera de fer-ho resulta força senzilla: posar-se en el seu lloc, en la seva pell i procurar viure, encara que sigui mitjançant el pensament, tot el que haurà sofert abans de pujar a una barca... I, a cada rostre, posar-li un nom...
Ho tindrem en compte? No tot, al cap i a la fi, depèn de grans superestructures –tot i essent això essencial-, sinó també de petits fets que, sumats, regenerarien teixits socials malalts. I qui sap? La vida de cadascú pot canviar en segons... Fins el punt que algú estimat tal volta un dia es vegi obligat a deixar la terra pròpia, la seva llar i agafar una barca...
No saps quin nom tenia aquest fillet de cinc anys que morí en la bellesa mortal d'un mar a Calabria... Però, et dedico aquest article... I et poso un nom... Jesús. No és casual.