Hi ha dies en què no es veu res. Ni a un pam dels nassos. T'aixeques i tot sembla cobert d'un fum blanc però respirable, que acaba difuminant totes les coses, amagant el paisatge. A vegades, el port sembla que no hi és, ha desaparegut com si fos un truc de màgia. La boira és aigua condensada en petites gotetes de vapor en suspensió, a prop de la superfície terrestre, com si un nivolat juganer hagués baixat a olorar les flors del camp una estona. Llavors, esteim envoltats d'aigua no només de vorera, com una illa que som, també a l'aire. La humitat ens recorda la nostra naturalesa corporal, que és líquida en gran part, encara que, per paga, tinguem el cap més dur que una roca.
La boira no és cosa només de Londres, potser la boira més famosa del món degut a les pel·lícules sobre Jack l'esbudellador o els casos del detectiu Sherlock Holmes. Aquí no és tan freqüent aquest fenomen i als transportistes no els hi fa gens de gràcia quan apareix.
Reduir la visibilitat pot inutilitzar aeroports, ports, carreteres… tot el transport queda afectat. La nostra visibilitat del futur també s'ha reduït bastant, darrerament. Sembla cobert per una boira persistent. Record anar per la carretera molt a poc a poc, amb les llums antiboira i una mica engarrotat… quin patiment, no veure qui ve en sentit contrari. Ara tenim por que el futur vengui també en sentit contrari.
Un refrany diu «Boira de març, aigua segura i la mar moguda». L'observació repetida i fixada en poques paraules de les dites populars ens ajuda a prevenir o explicar les coses que ens passen. Podem trobar-nos des d'una lleu boirina a una espessa boirassa, igual que podem passar de quatre gotes al diluvi. Els fenòmens extrems no són gens agradables.
Enviar algú a escampar la boira vindria a ser un «Ves-te'n a fer punyetes!», enviar algú a filar, fart que et molesti o et prengui el pèl. Nietzsche va dir que si no pots estimar, és millor passar de llarg. No quedar-se fixat en l'odi, el ressentiment o la rancúnia és un bon consell general interinsular. Ens volen dividir i enfrontar per dominar-nos i tenir-nos entretinguts. La cooperació sempre fa més por que la competència, perquè sí que pot canviar les coses i allò que s'anomena l'statu quo. Saben què és açò de l'statu quo? És com estan les coses actualment. L'statu quo ante bellum vol dir «com abans de la guerra». Pot ser molt mal de canviar aquest estat, però també pot ser un lloc al qual és massa difícil tornar una vegada que ha estat modificat. No crec que tornem a la situació anterior a la guerra d'Ucraïna, per exemple. Ni a cap situació anterior, ja que el temps va sempre cap endavant. A molts els agradaria fer cul enrere, però és impossible.
Pots tenir el cap emboirat. O quan te n'has d'anar d'algun lloc i dius que escampes la boira. No poder veure una cosa no vol dir que no hi sigui. Darrera la boira, el món segueix igual, només que la nostra mirada no veu més que el mantell dens i opac que tot ho tapa. No queda més remei que esperar que escampi. No depèn de noltros. Convé distingir les coses que depenen de noltros de les que no. En cas contrari, perdem el temps en assumptes que no podem solucionar i perdem el temps sense aclarir coses que sí que ens toquen o són competència nostra.
Quan escampi la boira (i açò és inevitable) ho veurem tot molt més clar i disminuirà el perill d'accidents de trànsit o de donar-nos una capçanada contra algun entrebanc del carrer. Ja no haurem de dir allò de «No ho veig gens clar». Sort que, com diria George Harrison, «Ja ve el sol!».