Potser hauran vist algunes imatges de la visita que aquests dies ha fet el senyor Putin a la ciutat ucraïnesa de Mariupol. Una ciutat ocupada per les tropes russes en què es parla de centenars d'assassinats i tortures fins arribar a més de 9.000 civils morts.
És, també, la ciutat en què l'artilleria russa va bombardejar i destruir un teatre amb les 300 persones que s'hi havien refugiat. I la ciutat que abans de la guerra tenia 450.000 habitants i ara no arriba als 100.000. Però tot açò no és tan rellevant com que ara hi oneja la bandera russa... Perquè, com tothom sap, la cosa important és penjar la bandera.
Així és que el senyor Putin ha xalat visitant la ciutat i l'ha exhibit com a exemple de les seves victòries militars, per magres que siguin. Ha dialogat amb una població agraïda -ben triada- i ha pogut lluir la construcció d'un barri de pisos nous per a satisfacció de la ciutadania. Tot ben explicat pels mitjans de comunicació russos...
No cal ser gaire espavilat per entendre que darrere no hi ha una altra cosa que una campanya de propaganda maligna, pròpia dels països en què la llibertat d'opinió i de premsa són una broma en mans del poder. Una broma macabra quan darrere s'hi amaga tanta sang.
A Espanya, que vam passar per una dictadura, tot açò ens hauria de ser familiar, perquè ho vam viure durant dècades i qualcú hi deu quedar amb memòria. Però si alguna cosa caracteritza els humans és que no n'aprenem mai. I avui com ahir, quan una part dels mitjans menteix descaradament, ens ho continuam creient.
Així, la notícia que aquests dies ha trasbalsat Barcelona, que hi havia més de 1.000 migrants empadronats en un mateix pis. Metralla per animar la discriminació dels immigrants. O aquelles declaracions del senyor Casado quan assegurava que a l'escola catalana omplien de pedres les motxilles dels al·lots que rallaven castellà, a més de no deixar-los anar a pixar...
Sense necessitat de ressuscitar aquest cadàver polític, aquests dies hem tingut el cas de la senyora Estaràs, també del PP. Eurodiputada ella, va consultar, a la comissària europea de la cosa, sobre la legalitat de restringir la compra d'habitatges a no residents d'altres països, com pretén fer el Govern balear.
La resposta ha estat que sí que és legal, que sí que es podria prendre aquesta mesura, sempre que fos «per raons imperioses d'interès general». Com costa de creure que no ho sigui la precària situació dels residents balears quan cerquen casa, que han de competir amb els preus que es poden permetre pagar els visitants estrangers.
Però, què trobau? No ho ha explicat així la senyora Estaràs ni tampoc les agències de notícies espanyoles. Ens han volgut fer creure que la Unió Europea deia el contrari. Potser per a ells és més d'«interès general» engreixar les constructores i les immobiliàries, que facilitar habitatge a la població balear.
Però tot açò és poca cosa comparat amb la moció de censura que ahir devia viure el Congrés dels Diputats -si no és que el senyor Tamames a darrera hora no ha tingut un cobriment. Jo encara no ho sé, perquè escric dilluns vespre. Però tot indica que s'haurà viscut un moment brillant d'aquells de penjar la bandera.
I no me demaneu quina. Perquè cap color de bandera no és bo si no empara la llibertat dels ciutadans -i les ciutadanes, les dones!-, ni la diversitat de pensament, de cultures i de llengües. I que en comptes de defensar els més dèbils, cobra d'aquestes grans corporacions que avui manen més que la majoria d'estats.
Trump només és la punta de l'iceberg d'un moviment que recorre el món per consolidar el poder dels més forts i anul·lar, amb mentides, els avenços de la societat. Un moviment que a Espanya, com arreu, té noms i llinatges. Així és que és igual els colors que li posin a la bandera si darrere hi són ells.
Ara bé, el problema no són ells, sinó tothom que se'ls creu. La dita és antiga: «qui tot s'ho creu, tot s'ho beu».