Santiago Abascal, en el debat de la moció de censura, va fer-se l'ofès amb el discurs que rallava d'igualtat, i va posar en valor l'àvia, la dona, la filla, i va concloure: «en casa, manda mi mujer». Vos he de reconèixer que em pensava que havien desaparegut aquestes frases ràncies, que deixaven comandar la dona a la llar. Cosa que volia dir que es preocupava de la intendència, la compra, la neteja, els fills i filles, també la cura de les persones majors, etc. I ell, home modern, ajudava quan volia o podia. L'arenga de l'extrema dreta ho diu com si fos lo normal, com la millor de les formes d'organitzar-se, i va provocar molts aplaudiments dels escons del propi partit.
A la inversa, també funciona. La seva dona deu creure que està molt bé, perquè fa el que vol, l'home no es fica amb ella i pot decidir la manera de conduir el dia a dia. Estan d'acord, i no els hi provoca cap conflicte.
Una xerrameca mudada de grup parlamentari que em recorda allò de «porta't com una senyoreta», «no ploris, que no és d'homes», «amb aquesta roba vas provocant», «que et fa mal la regla?»... tot allò que està segellat a l'interior més profund de moltes generacions, sense quasi adonar-nos-en. És el resultat de segles d'un patriarcat dominant. I subtil, perquè ens deixa comandar a casa.
El proper dia 3 es signarà el decret de convocatòria d'eleccions, data que em fa pensar que fer-se l'ofès és una gran hipocresia, quan t'has dedicat tot el mandat a ofendre.