«Estava la mare, dolorosa i plorosa, al peu de la creu d'on penjava el seu fill...» Així comença el text poètic gregorià llatí del s. XIII dedicat a la Verge Maria i que constitueix una meditació sobre el patiment de la mare de Jesús durant la seva crucifixió. Un text que ha estat emprat en diferents versions musicals gregorianes però també musicat per molts compositors al llarg de la història, entre ells el txec Antonín Dvorák.
Dvorák s'apropa per primer cop a la temàtica religiosa amb aquesta obra i el que ho propicia és la mort de la seva filla acabada de néixer. Escriu una primera versió per a piano, cor i quartet solista el 1876 i, un any després, quan moren consecutivament els seus altres dos fills, en fa l'orquestració i amplia l'obra. Es tracta, doncs, des de tots els punts de vista, d'una composició transida de dolor, i així ho reflecteix l'aclaparadora música que aquest cap de setmana hem pogut oferir en el concert de Setmana Santa de la Capella Davídica de la Catedral. I és que, veritablement, la força i la veritat d'aquesta música et penetra com a intèrpret i traspua a qui ho escolta. Si, a més a més, l'experiència s'envolta d'un equip humà amorós i entregat que batega i respira alhora, llavors la munió esdevé simbiòtica i l'emoció està assegurada.
Així ho vam sentir tots els que érem a l'escenari, cor, solistes, pianista i directora. I sembla que així va arribar a la gent que omplia els Socors. Enmig de tanta violència, quanta esperança es desferma quan la música aconsegueix la comunió de les ànimes. Deu ser per això que és tan necessària?