Fa poc més d'un any (el febrer del 2022 el Regne Unit, el març els Estats Units i el juliol la Unió Europea), els bancs centrals de tot el món encetaven una agressiva onada de puges dels tipus d'interès per combatre la inflació, que han elevat el preu del diner del 0% a entre el 4% i el 5%, segons els països. Quasi des del començament, s'aixequen veus crítiques que denuncien la inconveniència d'aquesta actuació, uns perquè la consideren poc efectiva i altres pels seus efectes negatius sobre el creixement econòmic.
Les reticències contra la política monetària contractiva són un clàssic. S'han manifestat cada vegada que els estats han afrontat increments del nivell de preus, sempre amb idèntics arguments. Tanmateix, la realitat demostra que les nacions que han fet cas d'aquests cants de sirena han fracassat, i han patit majors puges de preus que han castigat la seva economia.
L'eficàcia del tipus d'interès per frenar les puges de preus és clara. Per no avorrir als lectors citant experiències pròpies i alienes, és millor descriure el procés de transmissió que permet escapçar la inflació. L'augment del tipus d'interès fa minvar el consum i la inversió. Les persones hipotecades, en haver de destinar més doblers al pagament dels seus crèdits, disposen menys per a l'adquisició d'altres articles. Els que compren a crèdit, per exemple cotxes o electrodomèstics, o simplement paguen amb la Visa, també es queden amb menys recursos després de pagar les quotes mensuals i han de reduir el seu consum.
En minvar la despesa de les famílies, els empresaris tenen més dificultats per pujar els preus, ja que corren el risc que els consumidors vagin a la competència cercant alternatives més barates, ja es tracti de serveis, com bars o perruqueries, ja sigui qualsevol objecte venut per les botigues. D'altra banda, els que planegen adquirir un habitatge a crèdit ho tindran més complicat, i així disminuirà la venda d'immobles o es vendran només els més econòmics. Açò suposarà un fre a la inversió residencial, un dels sectors que habitualment s'encareix en èpoques de bonança.
Les empreses també es veuen afectades i de dues formes. La primera afecta les que volen invertir i és similar a la dels ciutadans que compren cases. Per aquests motiu és esperable que els hotelers renovin menys els seus establiments i, en general, els empresaris s'ho pensin dues vegades a l'hora d'ampliar els seus negocis o comprar maquinària. D'altra banda, les companyies solen necessitar finançament a curt termini per pagar salaris i proveïdors. Si aquest s'encareix i tenen problemes per pujar els preus perquè el consum va a la baixa, hauran d'ajustar-se el cinturó, contenir despeses i postergar els plans d'expansió. Açò afectarà els seus subministradors i els treballadors, que veuran congelats els seus ingressos. En conjunt, l'economia s'anirà refredant, hi haurà menys activitat i el cost de la vida es moderarà.
La restricció dels tipus d'interès serà mal vista per col·lectius ben determinats: els endeutats –tant famílies com empreses–, els que fan compres a crèdit i els negocis que volen créixer. En tots aquests casos, els perjudicis són sensibles i fàcils de quantificar. En canvi, els beneficiaris són els que disposen d'estalvis (que els veuen més remunerats) i tots els consumidors i les empreses, pel que fa a les compres de proveïments, però es tracta de la suma de quantitats petites i difícils de calcular. A més, són costos que no es produeixen, perquè s'evita la puja de preus, de manera que molts cops els afavorits per aquesta política no són gaire conscients de la bondat de rebaixar la inflació. Per tant, hi ha una asimetria, perquè alguns grups es queixen dels perjudicis, mentre que els que guanyen no diuen res.
L'explicació anterior ens fa veure que la política antiinflacionista té característiques de bé públic. El mercat falla i cal que les autoritats la implementin. És per aquest raó que s'ha encarregat a unes institucions específiques, els bancs centrals, el seu desplegament, de forma independent del govern, perquè sempre serà una actuació amb un cost polític que cap president voldria posar en marxa. Aquesta és la causa de què les nacions on el banc central depèn del govern, com l'Argentina, Veneçuela o Turquia, experimenten altes taxes d'inflació.
L'exemple d'aquests països també ens serveix per comprendre els efectes socials de les puges de preus. Alguns dels crítics dels bancs centrals es presenten com defensors dels treballadors, ja que censuren que es dificultin els increments salarials i que es returi el creixement econòmic, la qual cosa pot fer augmentar l'atur. Es tracta d'una visió basta miop. Si no es posa límits a la inflació, els salaris pugen, però també els preus, en una carrera en la qual guanyen sempre els més forts: les companyies amb una demanda solvent i els treballadors millor organitzats; en conjunt les empreses tenen més força que els empleats. Per empitjorar-ho, la inflació acaba minant el creixement. El resultat és sempre una redistribució negativa de la renda. Cauen els petits negocis i les persones amb ocupacions precàries ho passen pitjor per arribar a final de mes. És el que passa amb l'augment de cost de la cistella de la compra.
Es pot discutir fins a quin punt han de pujar els tipus d'interès. És possible que, per a Espanya, on la inflació està bastant continguda, s'hagi sobrepassat el punt òptim, però, com en totes les famílies, «avui per tu i demà per jo». Hi hagut èpoques en què ens hem beneficiat d'uns tipus baixos, perquè convenien a altres nacions. A més, en el context internacional, els interessos d'Europa són inferiors als d'Estats Units, el Regne Unit i la majoria del món.
Els arguments econòmics i els antecedents històrics són contundents: cal aturar la inflació i és el millor que es pot fer per a la gran majoria dels ciutadans.
amendezvidal.blogspot.com.es