Diu el conte que la cigala es passava el dia cantant dalt un arbre, mentre que la laboriosa formiga anava recollint llavors per omplir el rebost i poder passar després l'hivern en bones condicions.
La rondalla serveix per contrastar la vida hedonista de qui es dona als plaers, front al qui aposta per una abnegada trajectòria d'esforç i disciplina. Si qui va escriure el guió hagués bussejat un poc en les característiques de les espècies, potser hauria hagut d'afinar un poc més l'elecció dels protagonistes.
La cigala que cantava (que probablement era un cigalo, perquè d'aquests animals canten els mascles) ja no devia ser cap bergant. No era un jove que s'entregava a les temptacions de les edats primerenques, perquè la seva joventut l'havia passada sota terra, en forma de nimfa amb capacitat d'excavar.
La seva estada dalt els arbres era de fet la darrera -i ben curta- fase de l'existència. Podia volar, veure la llum, sentir l'escalfor de l'astre diürn, podia cantar (o carrisquejar) i, per primera i única vegada, es podria entregar al plaer del sexe. Però la bona vida duraria uns pocs dies, abans de finir i caure inert al terra. Sempre que abans no se'l mengés qualque depredador.
Amb la perspectiva de només unes hores al davant, no tindria massa sentit anar a buscar aliments per passar l'hivern, perquè no pensava arribar ni a la tardor. Ni tan sols la crítica d'estar sempre dalt l'arbre en tost d'anar a cercar menjar tindria fonament, atès que s'alimenta de la saba que circula per les branques, igual que de jove es va alimentar del preciós líquid que transcorria per les arrels.
Enguany les cigales es senten cantar amb força. Si els agrada l'estiu, deuen estar encantades de passar tan calentetes els seus darrers dies (les femelles també moren, en haver posat els ous entre les escletxes de l'escorça).
Les formigues, però, tenen una altra filosofia. Si fa més calor del compte, cerquen adaptacions. Busquen itineraris que no s'escalfin tant, caminen amb més rapidesa per evitar el contacte amb el terra calent, canvien els horaris de feina, aprofundeixen les galeries cercant més fresca... Elles, enteses com un formiguer, com una espècie gregària que fa més temps que noltros que circula, procuren maneres per anar passant les estacions.
Ningú sap si les formigues gaudeixen escoltant el cant de les cigales o si tenen els seus propis cants lúdics o identitaris. En tot cas, com animals que viuen en comunitat, treballen per sobreviure als escenaris que van sorgint.
Tal vegada veuen les cares dels turistes sufocats pel rècord repetit de temperatures. Noten com també la mar s'escalfa a una velocitat mai vista i pateixen per les espècies que hi són dins. Amb la mar calenta, la gent no es pot refrescar. Potser la massificació mediterrània estiuenca anirà migrant cap al nord.
Veuen els hortolans muntant ombracles per protegir la collita del sol inclement i comprenen l'enorme importància que tindrà disposar d'una terra fèrtil amb bones condicions. Una terra que s'haurà de gestionar també per evitar que es perdi si arriben pluges massa concentrades. Mentre alguns volen continuar com si no passi res, les companyies d'assegurances agràries estan canviant ràpidament els seus criteris.
Encara que hi ha una part dels humans que, per por a afrontar el problema (que vol dir reconèixer-lo) o bé per estratègia política de mirada curta, opten per la negació climàtica, hi ha molta altra gent que va fent passes per reduir la dependència dels combustibles fòssils i que també mira d'ajudar les altres espècies.
En aquests dies, un plat amb un dit d'aigua i una pedra al centre és un dels millors tresors que podem oferir a la natura. Sempre que no estigui a l'abast dels moixos. Resulta un exercici molt grat observar a quants d'éssers vius es pot ajudar amb un gest tan senzill. Si canviem l'aigua cada pocs dies, no hem de patir pels moscards.
Les cigales fan vibrar les seves membranes amb força en el seu comiat de glòria. Les formigues s'ajusten a les condicions canviants i preveuen necessitats. Els humans som més polifacètics.
A l'estiu, la gent canta a la llum de la lluna vora el mar cercant l'aliment de l'ànima i el refresc del cos. Gens incompatible amb seguir procurant la transició ecològica més intel·ligent, abans que la calenta realitat i les complicades conseqüències meteorològiques que se'n deriven, ens hi obliguin d'altres maneres.