Sé que és molt difícil contemplar el panorama polític espanyol des d'una certa perspectiva per no quedar immers en aquesta mena de cafarnaüm en què vivim que fa molt difícil saber realment on som, què esperem i què ens ha de succeir, perquè sembla que els polítics, més enllà de la missió que tenen de representar-nos i de defensar els nostres interessos per ajudar-nos a viure en un món més habitable, s'han entestat a construir una realitat virtual on res no és el que sembla i on, en lloc de maldar per fer real el que és possible i convenient, prefereixen forçar aquesta realitat i basar el seu discurs en una quimera.
Perquè és una quimera —i pitjor si no ho fos, perquè voldria dir que hi ha hagut traïdors— que Feijóo es presentés a la investidura per assolir la presidència del govern quan sabia que no disposava dels vots necessaris per ser elegit com a tal; i la demostració que això és cert la trobem en el discurs del passat dimarts al Congrés dels Diputats on, més que exposar un programa de govern, actuà assumint el que la realitat sembla que l'obligarà a ser: el líder de l'oposició, ja que el nucli fort del seu parlament no es va basar en un programa econòmic, polític i social per al país, sinó en un atac frontal al que sembla que ha de ser —ell ho dona per fet— el programa que Pedro Sánchez exposarà a la cambra quan, d'aquí a unes setmanes, pugi a la tribuna per defensar la proposta de govern que el pot dur a la presidència.
També és una quimera afirmar, com si sigui una veritat absoluta, que, en un sistema parlamentari com el nostre en què el president no l'elegim directament els ciutadans, qui té més vots en un escrutini és qui, no sols ha guanyat les eleccions, sinó qui ha de formar govern, tot afirmant que, si això no succeeix, s'està fent un frau. Per poca memòria que fem, si contemplem el nostre passat des de 1978 i observem què ha succeït a molts parlaments autonòmics, als consells insulars o als ajuntaments, sabem que aquella afirmació no és certa, ja que forma govern —i el mateix pot succeir al Congrés dels Diputats— qui és capaç de reunir entorn seu una majoria de vots. I no deixa de ser absurd que un líder com Feijóo, que ha permès que a parlaments com el de Canàries o d'Extremadura i a molts ajuntaments, com per exemple el de Valladolid, els seus correligionaris assolissin la presidència no sent el PP el partit més votat, mantingui aquesta teoria pensant que nosaltres, els electors, ens l'hem de creure. Potser per convèncer-lo que no és així, li haurà estat útil el discurs d'Oscar Puente a la sessió del passat dimarts on —«de guanyador a guanyador» (la ironia de vegades és molt saludable)— va intentar fer-li veure com n'era, d'absurd, seguir defensant que ell tenia tot el dret del món a ser elegit president.
No és, en canvi, una quimera, sinó una falsedat, assegurar que, si Feijóo ho hagués volgut, tindria els vots necessaris per ser elegit president, i que si no els tenia era perquè no es volia sotmetre al xantatge dels partits independentistes que posen com a condició l'amnistia i l'autodeterminació, peticions que trenquen els principis constitucionals i que, d'acceptar-los, comportarien per a ell la realització d'un acte immoral que mai no durà a terme.
Prescindint de dir el que penso de l'amnistia i de l'autodeterminació, perquè ja ho he expressat prou clarament en anteriors articles, la immoralitat de Feijóo radica en la falsedat manifesta d'aquesta afirmació, perquè no és cert que, si ell hagués volgut cedir al xantatge dels independentistes hauria pogut ser elegit president, ja que aquests —com tampoc el PNB— mai no li han ofert els seus vots. El PNB li els va negar expressament, i amb Junts i Esquerra ni tan sols hi va parlar, i no em consta —i crec que no consta a ningú— que aquests partits li haguessin fet una oferta sabent que, a l'equació que presentava el candidat, hi anava inclòs un pacte amb Vox, del tot inacceptable pels nacionalistes.
El que no és tampoc una quimera però sí revela una gran hipocresia (perquè no crec que es tracti de falta de memòria) és la veneració i el respecte que Feijóo va mostrar al PSOE d'antany, tan ple de virtuts, segons ell, tan respectuós amb la moral, l'ètica, la integritat i la honestedat, per contraposar-lo al PSOE d'avui, al de Pedro Sánchez, un home que és, en opinió del PP, l'encarnació de tots els vicis que pot acumular un polític.
Més encara. Per al líder del PP, no sols Felipe González o Alfonso Guerra, a qui no va al·ludir expressament però els noms dels quals planaven en la ment de Feijóo quan va fer aquestes referències a l'actual partit que governa, encarnarien aquest PSOE respectable i venerat. Fins i tot Rodríguez Zapatero, tan criticat fa uns anys, seria un exemple de virtuts si el comparàvem amb el maquiavèl·lic Pedro Sánchez, quan tots sabem, perquè tenim memòria, com en va ser, de dur, José María Aznar amb aquell PSOE —recordeu el martelleig continuat del «¡Váyase señor González!» i les gravíssimes acusacions de què va ser objecte pels dirigents del PP quan retreien a aquells dirigents socialistes avui notables per a Feijóo, que havien estat els responsables de la «cal viva» amb què van ser enterrats José Antonio Lasa i Ignacio Zabala, després que van ser segrestats, torturats i assassinats sembla que per membres de la Guàrdia Civil el 1983.
És clar, però, que no només Feijóo i el PP han estat aquesta setmana víctimes d'una gran quimera, perquè, si bé Pedro Sánchez se n'ha salvat en esquivar l'escenari polític amb la maniobra (val a dir que reeixida) de fer que vagi ser Oscar Puente el bel·licós contrincant de Feijóo a la tribuna del Congrés dels Diputats, això no ens ha evitat de veure i escoltar parlamentaris nacionalistes que segueixen pensant que el seu plantejament de l'amnistia i l'autodeterminació són realitats que es poden implementar sense cap mena de problemes com si fossin estris que es poden comprar en un mercat.
Sense anar més lluny, dimarts passat, a la mateixa hora en què Feijóo lluitava per aconseguir l'impossible, com si fos un jove abrandat del Maig parisenc del 68, Pere Aragonès, des de la tribuna d'oradors del Parlament de Catalunya, exigia a Pedro Sánchez un compromís ferm per «fixar les condicions» per a un referèndum d'autodeterminació dins la propera legislatura.
Atesa la competència ferotge que enfronta Esquerra amb Junts, els de Junqueras han passat ja la pantalla de l'amnistia, que donen per amortitzada després de donar suport a Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés, i aposten clarament per l'autodeterminació, per a la qual exigiran a Sánchez que fixi una data dins el propers quatre anys.
I per si en aquesta puja a la subhasta la proposta d'Aragonès no fos suficient, la presidenta de la cambra catalana, Anna Erra, de Junts, flirtejà clarament amb la idea de la desobediència.
Amb això vull dir que, si bé el que hem vist aquesta setmana ha estat una sessió d'investidura passada per aigua que sonava més a censura que cap altra cosa, el món de les quimeres està lluny d'haver-se difós en el panorama polític que els espanyols ens veurem forçats a viure durant les properes setmanes.
A la que acabem de passar, Pedro Sánchez, que s'ha mostrat des de fa temps com un dels deixebles més avantatjats de Maquiavel, ha estat molt hàbil en no pujar a la tribuna per respondre a Feijóo, perquè així s'ha estalviat haver de respondre qüestions que el candidat va rebatre sense que Sánchez encara les hagués plantejat. Però aquestes qüestions segueixen i seguiran presents, com ens han fet veure els polítics catalans en la mà dels quals hi ha la clau d'una possible investidura de Sánchez, i d'ara en endavant, el futur candidat socialista a la presidència no les podrà defugir.