Què són les jornades si no llibres? Històries nostres i de la resta de persones. Hi ha espais on es produeixen –alhora- dotzenes de guions, obres repletes d'una sensibilitat especial. Són una part del volum, on el teu esguard guaita miques dels altres, en secret. Jo, per referir, soc part de la meva família, un trosset del fill i la filla, les paraules que escric, retalls de colors, la mà que m'ajuda, els bunyols que li agraden al meu gendre, l'amistat, la passió per la feina, el voluntariat, el perfum de la flor que m'agrada, la platja predilecta, una copa de vi i un bon sopar, la música del Jaleo, l'essència de la ciutat, la bici que nom Mèrida, el pàdel, ballar, teixir d'aquí i d'allà ... I no hi ha escenes que m'hagin donat tant en la vida, tant per escriure un llibre, com les viscudes en les sales d'urgències. Aquí no hi ha luxes ni palaus, uns passen, uns queden i d'altres marxen per sempre. En la cruïlla, els que venen i els que van, comparteixen açò, un full de la vida. Un misteri inabastable de camins infinits, on la riquesa més gran són les pàgines que ens queden per escriure.
La sala està plena de tensió i de variables que no controlem: el temps, l'espai i la incertesa.
S'ha de ser pacient a urgències, però el paradigma que defineix la qualitat de tot procés assistencial és que s'ha construït pensant en el pacient, però sense la participació activa de la persona malalta. Si fos així, hi hauria més intimitat i confort.