Quan veus les obsessions que tenen alguns pel seu aspecte, per la seva apariència o pel que opinen els altres d'ells, penses que tens sort de ser una persona sense gaires complexos, i no perquè consideris que estàs molt ben fet, o te creguis perfecte física i mentalment, sinó perquè penses que cadascú és com és, que no es pot fer res per evitar les teves singularitats i que les teves virtuts no són mèrit teu, ni són culpa teva ni del teu llinatge les imperfeccions.
Tens aspectes a polir, defectes del teu caràcter a millorar, i un físic bastant lluny de la perfecció. Però trobes que no tens grans obsessions per algun apèndix massa gros o massa petit, per ser alt o baix, gras o prim, guapo o lleig; ni per ser simpàtic, introvertit, intel·ligent, avorrit, xistós... o tot el contrari. Ets com has sortit, i punt.
Una sèrie de factors s'han reunit per fer-te com ets. Ni tan sols els teus avantpassats són responsables, ni tenen la culpa ni el mèrit de la teva bellesa o de la teva antipatia. L'atzar, la casualitat t'han format i te van modelant. O, si hi ha colque entitat superior creadora, deu ser ella la responsable de virtuts… i defectes.
I no estàs acomplexat perquè tens dos principis que creus fermament: que les coses són com són i no com voldries que fossin, i que els esdeveniments no són importants per ells mateixos sinó en la mesura que t'afecten, o permets que t'afectin.
Canvies allò que pots i te conformes amb el que és inevitable. Amb calma i bona voluntat. I sense complexos.