República, antònim de monarquia. Així és com moltes vegades ens referim a la república: com un sistema de govern en el qual el cap d'estat és elegit democràticament. República vs. monarquia, monarquia vs. república. Ara bé, la república i el republicanisme són molt més que tot açò, que no és poc. I cal recordar-ho, perquè la democràcia d'avui, a Espanya en concret, necessita mirades de més llarg recorregut i de més intensa ambició. I en tot açò, el republicanisme hi té moltes coses a aportar.
De forma molt genèrica hem de parlar del republicanisme com d'un moviment que reivindica la gestió democràtica de la cosa pública, on el poder i l'interès comú del poble, format per individus lliures i iguals, està per sobre de qualsevol altra força. Històricament, els poders que s'han volgut apropiar de la voluntat popular han estat, a més dels dictadors, els monarques, els arquebisbes i els cacics.
Aquests continuen avui ben presents, però n'hi ha molts més. D'açò tracta el republicanisme, i açò hauria de ser una república: una organització autènticament democràtica, de formes i de fons, de sistema i de valors. La democràcia només ha de tenir un límit: la dignitat humana, avui materialitzada en la Declaració Universal de Drets Humans. Per açò, la pena de mort o la corrupció, o qualsevol altra situació que suplanti els valors democràtics, és rebutjada des del republicanisme. En canvi, en una autèntica república o en una democràcia autèntica, la consulta i els referèndums ciutadans no només no són un problema sinó que són una virtut. I en una república autèntica o en una autèntica democràcia no només és possible la discrepància i la diferència, sinó que aquesta és un valor.
Bé, idò, en l'àmbit territorial i nacional aquestes virtuts i valors també són aplicables. En un estat democràtic plurinacional, les nacions que el conformen han de poder opinar, discrepar i fins i tot determinar -democràticament- una altra forma de governar els interessos dels seus ciutadans. Democràcia radical, federalisme i autodeterminació, que constitueixen les tesis fonaments del pensament de Francesc Pi i Margall, són inseparables i fonamentals en el republicanisme.
També és habitual que quan es parla de república sorgeixi, com a primer referent, l'experiència republicana a Espanya. I és normal. La Segona República Espanyola forma part de l'imaginari de la gent d'esquerres. I té raó de ser així. Gràcies a les conviccions i la tenacitat de la republicana Clara Campoamor, la constitució de 1931 va possibilitar que les dones poguessin votar. I així es va fer, per primera vegada, a les eleccions generals de 1933. També durant el primer bienni de la República, el Govern republicà impulsà una intensa tasca de democratització i modernització de l'ensenyament.
L'experiència educativa de la Segona República és, sense cap dubte, una de les experiències més extraordinàries i enriquidores que s'han produït durant el segle XX. I en resum, l'aposta del republicanisme d'esquerres perquè la «res pública» fos un poder transformador, és inqüestionable.
En canvi, la Segona República no es pot dir que fos, des de la realitat de Menorca i dels Països Catalans, una etapa democratitzadora en l'àmbit territorial. És la constitució republicana de 1931 la que introdueix en el seu articulat la prohibició explícita a l'autodeterminació que, després, la Constitució espanyola de 1978 reproduirà literalment. En aquella mateixa constitució també s'establia que l'única llengua oficial seria l'«espanyola» i que «a nadie se podrá exigir el conocimiento ni el uso de una lengua regional» (art. 4, Constitución de la República Española).
Des de ES DE MENORCA, i en especial des del menorquinisme, l'experiència republicana hauria de servir per reivindicar el valor de la democràcia autèntica i el valor de l'estat i el sector públic per democratitzar una societat, però també per reivindicar allò que no es va materialitzar i que un determinat menorquinisme va reclamar, com l'oficialitat de la llengua catalana, l'autogovern i l'autodeterminació insulars. Qüestions totes tres, que foren excel·lentment defensades per republicans menorquins tan diferents com Joan Timoner i Petrus i Josep Teodor Canet i Menéndez. Del primer cal destacar la seva ferma defensa de la catalanitat de Menorca en el debat estatutari i constituent recollit en el rotatiu republicà «La Voz de Menorca». Del segon, en canvi, cal esmentar la seva actuació com a únic diputat republicà de Menorca entre 1931-1936, perquè la llengua catalana fos oficial a les Illes o perquè aquestes disposessin, com ja tenia Canàries, d'un «cabildo» o òrgan administratiu descentralitzat, antecedent més immediat dels actuals governs o consells insulars. Efectivament, la constitució republicana va incloure en una carta magna, per primera vegada en la història, la figura del «cabildo» per a les Illes Canàries i també per a les Illes Balears. I foren els diputats Teodor Canet i Menéndez, menorquí, i Francesc Julià i Perelló, mallorquí, els signataris balears de les dues esmenes que ho feren possible. Tampoc no és menyspreable, en aquest sentit, el suport de Teodor Canet a la proposta de Gabriel Alomar perquè la constitució republicana inclogués l'autodeterminació de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera per conformar la comunitat autònoma (amb la unitat Illes Balears o amb Catalunya), o el vot favorable al reconeixement del dret civil català i a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
En resum, el republicanisme, i en concret el republicanisme menorquí, no es pot quedar només ni amb l'antònim ni amb el miratge de les virtuts de la Segona República. Les aportacions del republicanisme menorquinista i d'esquerres perquè la Segona República fos també autènticament democràtica des del punt de vista nacional, són un patrimoni ideològic fonamental que cal recordar i reivindicar perquè les repúbliques que hagin d'esdevenir siguin autènticament republicanes.