El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a més del seu president, que ho és també del Tribunal Suprem, es compon de 8 advocats o juristes de reconegut prestigi elegits pel 3/5 del Congrés i el Senat, i 12 jutges i magistrats elegits en els termes que estableixi la llei orgànica (art. 122.3 de la CE). Com podem veure, no és possible el canvi en el sistema d'elecció dels 8 membres elegits d'entre advocats i juristes de reconegut prestigi sense reformar la Constitució. Això vol dir que l'única possibilitat de fer canvis en la composició del CGPJ sense retocar la Carta Magna pot només afectar els 12 membres elegits per les Cambres parlamentàries d'entre els jutges i magistrats, ja que, per fer-ho, cal tan sols modificar una llei orgànica, cosa que exigeix només la majoria absoluta dels diputats.
Diguem, però que l'elecció dels 12 membres d'entre els jutges i magistrats que fa actualment el Congrés i el Senat (6 cadascun) no sempre va ser com l'actual. En la llei orgànica del CGPJ de 1980, després d'aprovada la Constitució, els 12 membres judicials eren elegits pels mateixos jutges i magistrats. Aquest sistema d'elecció el va modificar la vigent llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ) de 1985, promoguda pel PSOE en el Govern. És, doncs, des d'aleshores, que aquests 12 membres són elegits pel Parlament (6 pel Congrés i 6 pel Senat), fet que implica que, en l'actualitat, tots els membres del CGPJ són elegits pel Poder legislatiu: 8 d'entre juristes de reconegut prestigi i 12 elegits d'entre els jutges i magistrats.
Arran de la reforma de 1985, la importància augmentada del Poder Legislatiu en l'elecció dels membres de l'òrgan de govern dels jutges i la majoria necessària per fer-ho (3/5), requerien d'una major lleialtat institucional i d'un compromís per part dels partits polítics, principalment del Partit Socialista i del Partit Popular, que havien dominat l'àmbit polític des dels anys 1980, i eren indispensables per aconseguir aquesta majoria reforçada en l'elecció. Però aquest compromís moltes vegades no s'ha complit i, curiosament, sempre que el PP ha estat a l'oposició. El 1995, amb Felipe González a la Moncloa i José María Aznar com a líder de l'oposició, va expirar el mandat del tercer CGPJ, però no es va poder renovar fins al 1996, tot i que va arribar a aquesta data absolutament esgotat, disminuït i pràcticament sense capacitat d'obrar, ja que va quedar-se amb onze membres, insuficients per aprovar les mesures que té encomanades. ¿I per què no es va renovar fins al 1996? Doncs perquè el PP, que preveia guanyar les eleccions —com així va ocórrer— volia tenir ell la clau dels nous magistrats. Així, doncs, guanyades les eleccions pel PP, després de vuit mesos d'interinitat, Aznar va decidir renovar l'òrgan de govern dels jutges amb una clara majoria conservadora. El bloqueig li va donar un bon resultat.
El segon bloqueig es va dur a terme el 2006, sota el govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Novament, el Partit Popular dirigit llavors per Mariano Rajoy, va tornar a rebutjar la renovació del CGPJ bloquejant-lo durant gairebé dos anys. En perdre el PP les eleccions generals el 2008, Rajoy va haver de cedir i, amb retard, l'òrgan de govern dels jutges es va renovar. Val a dir, però, que a pesar de la seva derrota a les urnes, el PP no va sortir malparat d'aquest acord, ja que per asseure's a negociar, els conservadors van exigir el manteniment d'una «minoria de bloqueig» amb nou dels vint membres, per així fer impossible sense el seu acord l'elecció dels magistrats dels principals tribunals del país, ja que no hem d'oblidar que aquesta és la seva principal funció.
L'acord va arribar, doncs, al setembre de 2008 i va ser el primer gran pacte d'Estat entre PP i PSOE en cinc anys, amb l'excepció de diversos estatuts d'autonomia. Al final, es van quedar nou vocals per a cadascun i en van cedir un a CiU i un altre al PNB. IU, que en aquell moment tenia només dos escons al Congrés, es va quedar fora. Els dos grans partits es van assegurar així un nombre suficient de vocals per bloquejar decisions de relleu, com les relatives als nomenaments o les qüestions disciplinàries.
El 2013, sota el mandat del PP i amb Mariano Rajoy a la presidència del Govern, es va aconseguir renovar el CGPJ sense demores mitjançant un acord subscrit per sis grups parlamentaris (PP, PSOE, IU, CiU, PNB i UPN; només UPyD es va quedar fora) i amb el nomenament dels 20 vocals per les forces polítiques, utilitzant, doncs, la fórmula instaurada pels socialistes que els populars havien criticat durant 30 anys. Fórmula que havien promès canviar al seu programa electoral fent que els 12 membres que, des de 1985, elegia el Parlament, fossin elegits pels mateixos jutges. ¿Per què no van canviar aleshores la fórmula que ara volen imposar i abans també defensaven? Perquè governant amb majoria, van poder imposar els seus nomenaments.
D'acord amb la llei, aquest CGPJ elegit el 2013 havia haver-se renovat a finals del 2018, però la renovació no va ser possible perquè, estant el PP en minoria, va veure que perdria la seva influència en el CGPJ. I contravenint el mandat constitucional, des de fa cinc anys bloqueja la renovació d'aquest òrgan que actua amb un ple disminuït, però amb una clara majoria conservadora, a pesar de tenir les atribucions limitades, ja que, des de març de 2021, se li ha prohibit exercir la seva funció principal: realitzar els nomenaments dels més alts tribunals del país.
Aquesta llei que li retallava temporalment les facultats va ser promoguda pel PSOE i Unides Podem per pressionar el PP, que l'impugnà davant del Tribunal Constitucional i aquest avalà el passat mes d'octubre. Com era previsible, la prohibició ha provocat una amenaça de col·lapse al Tribunal Suprem, on ja hi ha 23 places vacants, fins al punt que el seu actual president interí, Francisco Marín, ha qualificat la situació de crítica. Tot i així, el PP han mantingut el bloqueig vulnerant clarament el mandat constitucional.
¿Per què? Doncs perquè els populars tenien la certesa de guanyar les eleccions el passat 23 de juliol i aconseguir una majoria absoluta amb Vox, que els hauria permès tres coses per a ells essencials: 1) Derogar la llei del 2021 que limita les funcions del CGPJ i prohibeix els nomenaments per part d'aquest òrgan quan està en funcions. 2) Aconseguir que l'actual CGPJ, amb majoria conservadora, fes els 80 nomenaments pendents, amb la qual cosa haurien designat presidents conservadors al Tribunal Suprem i als Tribunals Superiors de Justícia (TSJ) de les Comunitats Autònomes. I 3) Promoure (un cop fets els nomenaments) la reforma per a l'elecció de jutges.
No cal dir que tot aquest projecte se'ls ha fet malbé un cop ha estat el PSOE qui ha format govern, i ara el PP no sap com sortir de l'atzucac, ja que són conscients que amb un CGPJ en descomposició, un Tribunal Suprem i uns Tribunals de Justícia de les Comunitats Autònomes esgotats, és impossible allargar més la seva agonia.
La situació és, doncs, insostenible. Per això, fent de la necessitat virtut, Feijóo ara s'ha tret de la màniga el desig que el comissari europeu de Justícia Didier Reynders actuï en qualitat de mediador en el procés de renovació del CGPJ, confiant així que, pel fet de ser membre del grup conservador, aquest li doni una mà en la defensa dels seus interessos.
Tot plegat no deixa de ser ridícul, encara que pugui acabar essent una solució. A més, dubto que la Comissió Europea accepti aquesta feina de mediació. Ara que, sigui quin sigui el resultat de la proposta, crec que té raó Ernesto Ekaizer quan diu que aquesta fórmula no és sinó un intent desesperat de salvar-se del naufragi del «titànic» judicial que ha provocat pel PP (des de Pablo Casado a Alberto Núñez Feijóo) mitjançant una crida de socors a Brussel·les perquè els ajudi a tapar les vergonyes en un assumpte que no té defensa i que ha implicat un greu incompliment de la Constitució que tant diuen defensar.