Ara que ja hem acabat l'any, vindrà bé per recordar un poc la història del passat de les Illes Balears. Segons Josep Amengual Batle, a les nostres illes s'hi troben alguns relats ben curiosos, per exemple, aquest que he triat avui, és un poc llarg, però la seva temàtica és molt entretinguda.
La introducció de la impremta contribueix a propagar la cultura catalana, que ja des del segle XV estampa obres populars. Tot açò, però, no està gaire estudiat. Sí, ens consta per un sínode de 1588, que les biografies de sants devien ser nombroses en català, i se'n féu una viva recomanació. Durant aquest període, trobem testimonis ben clars de la unitat lingüística dels països de llengua catalana, entre els quals esmentem el del llucmajorer, i bisbe de Lleida, Miquel Thomàs Taxaquet, molt actiu al Concili de Trento. Fent-se eco de la prescripció tridentina de crear seminaris per a millorar la formació dels preveres, ell, el 1565, propugnà la conjunció d'esforços per crear un sol col·legi per les províncies eclesiàstiques de Tarragona i València, quant aquesta darrera ja comprenia les nostres terres i escrigué: «En aquest punt jo voldria que, de totes passades, les províncies de Tarragona i València fossin considerades com una sola província, perquè així era antigament, i açò serà fàcil, ja que tenen una sola llengua i els mateixos costums».
El mateix Concili de Trento i els sínodes mallorquins prescriviren la predicació i la catequesi en la nostra llengua, proposant diversos recursos pedagògics i una millor presentació tipogràfica dels catecismes.
2UNA ANÈCDOTA CURIOSA. Els biògrafs de Sant Alonso Rodríguez, castellà establert a Motision de Ciutat, on hi morí, protagonitzà una anècdota curiosa, deixant estorat a un jesuïta, com ell, que havia predicat en castellà, quan li digué, que ho trobaria al purgatori, perquè el poble de Ciutat no podia entendre aquella llengua. A més d'aquesta figura, a cap religiós hem de comptar la veneració i les controvèrsies en torn del beat Ramon, la popularització no excepte de fantasies legendàries en vers de la Beata, Santa Caterina Tomàs, que donaren inici a moltes cançons populars. Fruit tardà d'aquest renéixer tridentí de vocacions missioneres, entre les quals Miquel Josep Serra, més conegut com a Juníper Serra, ocupa un primer lloc, com a evangelitzador i civilitzador a Mèxic i fundador de Califòrnia.
La interpretació regida del Concili de Trento conduí també a un encarament de les ciències. L'estudi General, de la nostra Universitat, fou poc brillant. La inquisició, desproveïda de conflictes reals amb heretges, i les enveges econòmiques, tot dins èpoques de crisi, crearen un ambient hostil als jueus i als conversos, amb cruents repressions als qui s'anomenaven «xuetes». Just la tolerància recent i el bon sentit del poble ha netejat aquesta nafra, que malauradament ha causat tantes i greus injustícies.
LA CASTELLANITZACIÓ. Durant aquesta època, per primera vegada té lloc un fenomen, que durà fins els nostres dies, i és el de la pressió del govern centralista, que no tolera l'existència natural d'expressions lingüístiques i culturals diverses. Per açò presenciem una lenta, però progressiva castellanització de les illes, exceptuant el segle XVIII per Menorca. Un dels recursos és el de crear una nova concepció de nació, i el reduir la nostra llengua als usos de cada dia, amb el consegüent sentit d'inferioritat, que adquireix el nostre poble respecte de la seva tradició lingüística- cultural i la pèrdua de sentit de poble històric.
Una instrucció secreta de 1717 és prou cínica. Diu: «Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las provinencias más templadas para que se note el efecto, sin que se note el cuidado». El govern de les illes fou encomanant a persones fidels al centralisme, i col·laborà eficaçment a aquesta despersonalització, de manera que introduí sistemes de càstig dins les escoles, per aquells que diguessin alguna paraula en la nostra llengua, com foren, per exemple, el posar-los penjarolls o penyores.
L'aristocràcia i l'alta burgesia que passaren al costat de Felip IV (Felip V), contribuïren a aquest procés adoptant un castellà característic per el seu ús. L'ensenyament estatal i privat en mans de molts castellanoparlants feren l'altre tant, perquè arribessin els nostres avantpassats a pensar que el nostre idioma no era apte per l'expressió científica.
ECONOMIA I POLÍTICA. Els alts i baixos econòmics foren molt freqüents. Una de les causes principals, es trobava en les deficients comunicacions marítimes, sempre amenaçades per la pirateria. Per açò i per una rígida legislació econòmica es feia necessària una autarquia de fet respecte dels queviures essencials, com el blat, l'oli i el vi, obtinguts espesses vegades en condicions precàries. La introducció del vapor i la neteja de la pirateria, entrant al segle XIX, canviarien la situació. El 1778 s'obrí el port de Ciutat de Mallorca, al comerç amb Amèrica, el que contribuí a revitalitzar l'economia, fins a una nova crisi subsegüent a la pèrdua de Cuba i Puerto Rico el 1898, ja que les Antilles foren un dels llocs predilectes dels nostres mariners i emigrants.
A les darreries del segle XVIII tingué lloc la fundació de la Societat Maonesa i de la Societat Econòmica d'Amics del País de Ciutat de Mallorca, les quals hagueren de lluitat contra la passivitat dels organismes oficials, per impulsar la navegació, el comerç i l'agricultura. Els nostres hortolans pogueren estendre les zones de regadiu i la pagesia començà a superar una agricultura endarrerida. Per la seva banda, Eivissa tingué gran importància en la construcció naval, de manera que el 1787 el tonatge dels seus vaixells era superior el dels mallorquins.
Les illes varen fer un gran esforç, per acollir els fugitius de les guerres napoleòniques. A Mallorca eren uns 30.000; a Cabrera hi varen deixar la vida, víctimes de la fam, els captius francesos, després de la batalla de Bailén. Malgrat totes les precaucions, la fam tornà comparèixer, especialment l'any 1812, tal com ho diu aquesta cançò: «L'any dotze sa fam voltava/ Mallorca de cap a cap/. Qui volia comprar blat/, de sis aumuts arressats/ dos duros i mig pagava». Amb aquesta cançò, posaré es punt final, perquè segons l'autor, quan ell va redactar d'aquest treball, la part de la Renaixença no estava prou estudiat.
Amb aquesta recopilació, no voldria haver estat cansat, i esper us hagi agradat.