Acostumar-se a les coses bones és fàcil, com també ho és oblidar-se de l'esforç que ha costat aconseguir-les. A les generacions anteriors els devem el dret a poder triar qui ens governa, protestar sense por a represàlies i viure amb llibertat qui som o què sentim. A Menorca les grans fites tampoc no han caigut del cel, com tenir un territori preservat o comptar amb serveis públics que una població de només 95.000 habitants no tindria en un altre indret.
Disposar a l'Illa un conservatori professional de música és un dels anhels que es van fer realitat amb el pas del temps, però per convèncer les autoritats de Palma s'hi van deixar la pell molts alumnes, professors i entitats. El record d'aquesta lluita torna a ser present aquests dies perquè dissabte es farà un homenatge pòstum a una de les mestres que va ajudar a cobrir durant més d'una dècada la manca de formació musical a l'Illa: la violoncel·lista Miriam Rader. Un any després de la seva mort, els seus exalumnes i amics la recordaran en un concert a les 19.30 hores al local de La Cavatina de Maó.
Avui matricular-se al Conservatori i triar quin instrument es vol estudiar està tan naturalitzat com obrir una aixeta i que surti aigua. Però no fa tant que els mestres de música, igual que l'aigua del pou, s'havien de cercar a fora. Ho feia possible el compromís de les famílies, que s'organitzaven per pagar el viatge del professor i procurar-li una estada cada mes.
Així és com va néixer entre els anys 80 i 90 una relació tan especial entre Miriam Rader, una cellista nord-americana afincada a Mallorca, i els seus alumnes menorquins. La seva personalitat irrepetible, la passió per la música i una paciència infinita per ensenyar, van teixir un llaç humà més enllà de la relació entre mestre i deixeble. Una dona «bona, forta, compromesa i bella», com la recorda Corretja Genestar, que ens va fer un poc millors a qui vam tenir la sort de conèixer-la.