Aquest article l'he tret d'una narració dels «Paisatges i personatges des Migjorn Gran». El títol no té res a veure pràcticament en tota la narració, de la qual sols n'he tret els fragments, que m'han semblat més interessats, però és el títol el que posa el punt final.
A una casa a l'entrada del poble, hi viu una família amb molts de fills. Sa mare s'afanya preparant el menjar per al seu home, que feia de carboner. Menjar per tota la setmana. És un dissabte a fosquet. En una civadera de lona blanca, la dona hi va posant els queviures, un tros de xulla, un parell d'embostes de figues seques, una talla de pa de figa, alls, cebes, tomàtigues i mig pa pastat a casa aquell mateix dia. La resta del pa queda a casa pels fills, mols i d'edats diferents. Quan ho té llest la mestressa comença a preparar el sopar. Mentre pela patates dona una ullada a la civadera que roman damunt la taula. Una vegada més la dona pensa que no ha pogut posar-hi molta cosa per passar la setmana.
LA SITUACIÓ I VIDA SOCIAL DEL POBLE. En aquell temps i ja fa molts d'anys, el poble de Migjorn era tranquil i entranyable, molt diferent del que és avui en dia. No s'havien obert encara cap dels carrers que aquests darrers anys s'han urbanitzat amb uns tipus de vivenda copiat de les ciutats. El que és ara l'avinguda de Binicodrell llavors era un carreró que tenia l'accés pel camí del cementiri, cantonada amb una cotxeria d'en Quicus Xòrix, on hi havia i hi ha un bloc de pisos. Tampoc s'havien construït les cases que hi ha al llarg de la carretera d'anar a la mar. Allà on ara hi ha un bloc de cases d'en Jaume i na Clara, hi havia una pedrera d'on segurament devien treure es cantons, per construir més d'una casa del poble. Aquell gran clot, quan plovia, servia d'embassament d'una gran quantitat d'aigua que no s'eixugava mai. A l'estiu hi feia estada una gran orquestra de granotes, que sonava de forma monòtona i continuada. Pel soroll que feien, n'hi havia uns quants millers, i totes anaven vestides de verd.
En aquell temps, no hi havia televisors, i tampoc cotxes pel carrer, ets al·lots corrien i jugaven pel rodal de ses cases, però també tenien ses seves diversions, i sempre en pensaven qualcuna, una de tantes, era anar a sa pedrera, i agafar unes quantes granotes, després es vespres d'estiu, quan sa gent sortia al carrer a seure a la fresca, ells allà on veien un grupet, anaven a amollar dues o tres granotes, i ja us podeu imaginar, s'esvalot era gros. És veritat que no hi havia televisió ni cotxes als carrers, però sa gent podia gaudir del carrer, i experimentar l'art, el plaer de la conversa i la convivència social entre els vesins del poble.
LES XERRADES DE LES BARBERIES. Les barberies, també eren un lloc de trobada i de llargues conversades, per a molts d'homes. N'hi havia tres, i es pot dir, que entre es dissabte i es diumenge matí, per allà hi passaven tots els homes del poble, allà s'entaulaven llargues xerrades. Ses xerrades de barberia, s'escampaven per tot, veritats i mentides. Hi havia clients, que una vegada enllestits, no sortien de sa barberia, sinó que prenien part en ses converses, i xerrem i tornem-hi. Els temes que tractaven, eren molts i per tots els gustos, caçar, pescar, feien glosses, bravates i tot el que pugueu pensar. Les barberies eren un d'aquells llocs, com molts d'altes, on es reunien més de quatre persones, i tots els problemes tenien solució, i si no en tenien, n'hi cercaven. Quan arribava es temps de les collites en una societat rural com aquella, es comentaven les anyades de tal o qual «lloc»; mentre el fum i l'olor de tabac de pota, se'n revoltava per la bombeta de llum.
En aquest punt, recordarem breument, el carboner que he esmentat al principi. Aquest aquell dissabte en sortir de cas barber i haver enllestit quatre coses que tenia pendents, anà a casa seva a sopar, després, es va despedir de sa dona i ets al·lots, agafà sa civadera i ja fou partit cap a sa sitja, perquè justament l'havia agut de deixar encesa, ja que no li coïa prou bé. Açò fou el motiu de no poder quedar a dormís a casa; l'acompanyava es canet que no el deixava mai, a poc a poc, es feu nit negra i sols tenia la claror de les estrelles, a la fi arribà a sa sitja, tot ho va trobar bé, però aquella sitja no coïa conforme. Per acurçar-ho varen passar molts de dies, es menjar de sa civadera s'havia fet avall i sa tornada al poble, es va allargar més dies i aquell pobre carboner, començava a mirar esglaiat, perquè una vegada cuita sa sitja, després l'havia de triar i ensacar es carbó.
Així idò, una vegada més, va haver de posar el seu instint de supervivència, per superar aquella situació. Però no hi ha mal que duri cent anys, i aquell dissabte va poder anar al poble; feia dues setmanes que no s'havia afaitat, una vegada es va haver rentat i mudat sa roba, es fosquet va anar a sa barberia.
Quan hi va entrar, els parroquians estaven discutint sobre es mal de panxa. Eren tres missatges, i un tenia fama de molt menjador, es queixava de mal de ventrell, mentre s'altera li deia: «Si haguessis menjat oli-aigo broix, no en tindries de mal de panxa!». «No m'agrada gens s'oli-aigo broix» Deia un altre. «A jo, com m'agrada més, és amb tomàtigues i figues».
Responia un altre i deia: «De tota manera, com és molt bo, és si està fet amb porros».
Aquí varen començar a discutir sobre la forma de fer s'oli-aigo i quin era el millor. Hi havia opinions de tota casta. Llavores varen reparar, que el nostre carboner no deia res, i varen voler que també digués la seva. «I vos Tòfol, quin deis que és el millor oli-aigo?» Sense pensar-hi dues vegades el carboner contestà: «No diré quin és el millor, perquè açò va a gusts, el que és bon per uns no ho és pels altres, però jo el pitjor oli-aigo, i el més dolent, que he menjat mai, és aquell sense sopes». Aquell acudit feu riure tots els presents, mentre que a la cara del carbonet, es dibuixava una expressió amarga i dolorosa. Tenia motiu, aquell pobre carboner de posar sa cara llarga i haver perdut ses rialles, després de sa fam, que havia passat aquella setmana.
Així acaba aquesta narració, què he recopilat, sols les parts que m'han semblat més interessants. L'autor d'aquestes narracions, descriu bé les relacions socials d'un poble petit, i és molt encertat, quan descriu les xerrades de les antigues barberies, d'aquell temps.
Fins a un altre dia, i Déu faci, que no l'haguem de menjar a soli-aigo sense sopes.