Mentre un llegeix i gira els fulls, sempre troba coses, que són dignes de recordar; aquestes coses, la majoria de vegades es troben a un llibret senzill, com és el de «Ciutadella Veia», de Mestre Joan Benejam. Quan un servidor feia feina al camp, moltes vegades aquells missatges d'una edat avançada contaven coses del temps passat, que ells ja havien sentit contar, per açò ara quan les torn a rellegir, me venen a la memòria.
Açò és el cas d'aquest article, de l'antiga història de la gent de la mar, no tan sols del port de l'antiga Ciutadella, sinó que, també en el port de a la Ciutat de Maó, trobaríem la seva història. Però no pasem s'arada davant es bous, hi anem a veure què ens diu mestre Benejam del que ell encara recordava de quan era al·lot.
Quan encara just hi havia vapors, hi en es port de Barcelona, hi atracaven vaixells, que els deien de carrera d'Amèrica i necessitaven força mariners, de Ciutadella i de Maó n'hi anaven a falcats, perquè la nostra gent de la mar, sempre era benvinguda per tot arreu.
En aquell temps es veia molt de jovent matriculat, d'una banda per fugir del servei d'en terra, i perquè sempre tenim l'aigua salada pels ulls i els pits, i cap a Amèrica hi falta gent, i just eren a Barcelona, només feien arribat i ja els contractaven.
ANAR A FER ES VIATGE REDÓ
Anaven els joves mariners a fer el que en deien viatge redó, (açò consistia en voltar molts de ports del món) i a la tornada duien les butxaques plenes d'unces d'or, llavors es passejaven un quant temps pels carrers, lluint el seu rellotge amb cadena, que els penjava de la butxaca del xaleco, i es puro a la boca, ben vestits com a senyors, amb aquelles orsades quan caminaven, i aquell posat de valents, amb aquell llenguatge, que semblava que amb un dit tocaven el cel, i es feien es rotllo de la coa per tot arreu. S'aturaven davant el portal d'una casa, i ja sortia una mare a demanar-los, si sabien notícies, d'aquell fill o parent, que tenien per Amèrica, sortia sa filla i es mirava aquell jove mariner, pensant... Si en pogués arreplegar un! Ja ho diu aquesta cançò: «Duia patilla a l'inglesa/ com aquell que res l'espanta/ amb més garbo i amb més plata/ que un brik-bark amb vela estesa». (brik-bark, anglicisme equivalent a «bergantí»).
Era una glòria temps enrere, festejar un mariner. Lo que feia olor d'enclità! Ben mirat la dona d'un mariner flocava durant els primers anys de matrimoni, perquè es navegar, sobretot per aquells que ho feien per Amèrica, feia guanyar dobles, si la dona els sabia guardar, sempre en desponia; açò era totalment a l'han revés, de moltes dones dels menestrals, que moltes vegades es veien obligades a demanar dobles a l'homo per anar a dur tres unces d'oli. Així que les al·lotes anaven mordala dreta, per aplegar un mariner, i era prest, i hi havia olor de casori, deixaven les calces de color per posar-se'n de blanques.
D'altra banda, els mariners duien de fora altres idees, que feien destria amb les que dominaven aquí; solien contar coses estranyes d'allà on havien estat, dels paratges, la qual cosa moltes vegades, els donava un esperit d'independència, que n'hi ells mateixos el creien, quant i més fer-ho creure en els altres, que els miraven com a persones d'una altra casta.
Quan aquests joves mariners, que havien fet «es Viatge Rodó» o havien viatjat a Amèrica, sortien de volta, es posaven la faixa i es ganivet a la banda, ningú el hi plantava cara, alguns de puny rustit, de vegades ho intentaven, però es ganivet feia recular els més grossos.
A Ciutadella, segons he sentit contar, quan pujaven els mariners de Baixamar, quasi sempre ho feien per fer baralla, però açò pertany a un passat. Es mariners i pescadors, que habitaven pel port i el seu entorn, formaven una societat molt diferent de la dels menestrals.
ELS TEMPS PASSAT I EL PRESENT
És innegable, que tot temps present ha tingut un passat. Açò mestre Benejam, que tenia molta visió de futur, en aquest capítol ho deixa ben clar, quan diu: Aquell mariner es casava, tenia infants i no es volia fer molt enfora de ca seva, llavors s'embarcava amb un dels nostres vaixells o es ficava dins un llaüt de pesca, i ja no era el mateix, perquè, casat o fadrí, Ciutadella l'aplanava. Passant es temps, es van establir pe tots els ports el servei de vapors; els vaixells de vela a Barcelona, varen anar mancant, i adéu als viatges Amèrica; adéu a les unces d'or i a treure els pits pels carrers; adéu a les polides donzelles i als fums d'independència. Ara vindran es sabaters i s'enduran el bo i millor de Ciutadella.
I vosaltres, gent tranquil·la del camp; que haveu estat sempre es més sotmesos, es més senzills, també catalogats com els més ignorants; amb es nom despectiu de «braguers o bregaruts» però en el llibret, es troba escrit béguers, que seria un anglicisme: de beggar, que vol dir captaire. Haveu estat tota la vida, la gent més pobre, i la més feinera, de bons costums i de bones paraules; ja no passejareu el sau curt i el capell de pèl, perquè sentireu tentacions de deixar les avarques i viure amb més comoditat i més jornal, hi entrareu a Ciutadella i us fareu sabaters.
Així acaba aquest capítol, de mestre Joan Benejam. Tenia tota la raó, en tot quan diu. Tan per sa gent de la mar, com també de la pagesia, perquè l'embranzida de la indústria del calçat fou tan forta, que foren més de dos els treballadors del camp (missatges) que es feren sabaters. Ara bé, damunt aquest tema, se'n podria rallar molt, perquè a mesura que han passat els anys, tant dins el ram del camp, com de la sabateria, no ha estat or tot el que ha lluit, perquè també hi ha hagut molt de llautó. D'açò, en podríem parlar molt, sense fer mal a ningú, però ara hem de viure en el moment present.
Damunt l'illa de Menorca, ja no hi ha aquells mariners, la indústria de calçat, ha donat moltes tombesses i en el moment present en passa un fum. Ara és el vaixell del turisme i de l'economia, el que du les veles esteses i té un bon vent. Esperem que duri estona. Fins un altre dia si Déu vol.