Les manifestacions que s'han vist a Canàries contra la massificació turística posen sobre la taula un debat que fa mesos que s'està obrint a Menorca. Hi ha paràmetres que estan arribant al límit, per molt que a determinats nivells es faci l'anguila per evitar afrontar els problemes. És necessari abordar aquestes qüestions, amb dades i amb propostes de reconducció.
Si les dades oficials (Ibestat) estan ben elaborades, a l'estiu de l'any passat hi va haver damunt Menorca unes 70.000 persones més que en 1997, que va ser el primer any que es va estimar aquest càlcul. Una part correspon al creixement de la població resident i l'altra a una major afluència turística.
La nostra illa té una oferta turística tradicional d'hotels (unes 30 mil places) i una d'apartaments (unes 20 mil). Agroturismes i similars representen una quantitat molt petita. Allò que resulta significatiu son les 30.000 places que s'han atorgat legalment al turisme en habitatges. Així, l'anomenat lloguer turístic ha fet créixer un 55 % la capacitat d'allotjament turístic de Menorca. A això s'hi han de sumar després al manco unes 30 mil més no declarades.
Si es destinen moltes cases a albergar turistes, i no s'elimina cap plaça anterior existent (d'hotels o d'apartaments que comencen a quedar obsolets), el resultat és una massificació turística en augment. I com és lògic, també implica una retirada massiva de cases que ja queden a disposició dels residents, o ho fan a uns preus tan elevats que es genera una enorme dificultat d'accés a l'habitatge.
La seqüència és bastant coneguda. Però no sembla que ningú hi vulgui posar remei. Amb això, està passant com en altres problemàtiques ambientals, que es produeixen per derivació d'una economia mal enfocada i després no sabem trobar ressorts per adreçar-ho.
Ho experimentem amb l'ús indiscriminat del plàstic, amb el canvi climàtic, amb la pèrdua de biodiversitat, amb l'esgotament de l'aigua, amb el descontrol del fòsfor i el nitrogen... problemes que ja ens retornen provocant una preocupant gamma de trastorns. Però no trobam la manera de posar fre als guanys econòmics enormes que això genera. Una economia que mata, sí, però enriqueix a alguns amb molt de poder.
Un panorama inquietant, ignot, que està a l'origen del patiment dels joves en aquest nou síndrome que s'anomena ecoansietat. És a dir, patiment per un futur plegat d'incerteses de molt de pes.
Tornant a la massificació turística i l'habitatge, hi ha mesures a la mà que es podrien prendre. Perquè això passi, farà falta, com en altres vegades, que molta gent ho demani. Per exemple, exigir al Govern que no alci la moratòria turística que ara és vigent a Balears fins que ens haguem dotat de mecanismes per impedir incrementar encara més el problema de la congestió turística.
La Llei de Turisme de 2012 preveu que a Mallorca i a Eivissa s'hagi de donar de baixa un plaça turística abans que donar-ne una de nova d'alta. Menorca va quedar exclosa d'aquest plantejament. En realitat, necessitaríem estructurar un mecanisme que faci que s'hagin de donar de baixa dues o tres places turístiques obsoletes per cadascuna de nova que es vulgui posar en marxa. Recordem que moltes places antigues no arriben als 40 m2 de ràtio i que ara es plantegen paràmetres superiors als 100 m2/plaça. A la llarga, ajudaria a reduir l'embús.
A Menorca (i la resta d'illes) podria augmentar substancialment l'impost turístic el juliol i l'agost. Caldria posar-hi una xifra que sigui realment un senyal de mercat perquè una part de la gent decideixi venir en altres mesos manco congestionats.
L'estudi de capacitat de vehicles realitzat a Menorca indica que el juny i el setembre, la nostra illa registra un excedent del 20 per cent de vehicles. El juliol i l'agost és del 30 per cent. El Consell Insular hauria de congelar el nombre de vehicles de lloguer o dels que arriben en vaixell a l'estiu i començar a aplicar un grau progressiu de reducció. Això si que ajuda a reduir pressió més a la curta.
A Canàries han passat de l'angoixa a la indignació. Quan la gent s'indigna, perd la por. Per això diuen que ja no és cert que en aquell arxipèlag es visqui del turisme, sinó que és el turisme que viu de les illes. La major part de la gent -diuen els afectats- just sobreviu amb el turisme. Estan cansats d'una economia que es més extractiva que socialment distribuïda. Estirar de més la corda pot fer que se rompi.