En el capítol anterior l'espia va haver de viatjar a Madrit per espiar la concessió del títol de «Reial» amb què el rei borbó ha beneït l'«Académi de sa Llego Báleà». Per açò no vam rebre la seva crònica habitual, però també s'ha de dir que mos vam estalviar el dinarot de frit i porcella amb què se cobra les cròniques.
No criticarem el rei per la concessió del títol, perquè en una monarquia democràtica els coronats han d'estampar la signatura per força a tot allò que els posen davant. Però vist el cas, és evident que està envoltat d'illetrats o de lletrats que es passen la cultura per allà. I en conseqüència, és qüestió d'arrufar el nas davant de qualsevol institució que dugui el títol de «Reial». S'ha d'anar alerta per no quedar enfangats.
Aquesta setmana, en canvi, l'espia ja torna a ser aquí, per espiar el conseller de la cosa de les Illes Tropicals. I diu que s'ha tornat a disfressar d'electricista perquè en aquelles illes costa tant de fer-los venir que, quan en troben un, no l'amollen. I així és que l'espia campa pel despatx del conseller com si fos un gall dindi.
- Callau, callau -va dir el conseller a l'assessor i la secretària mentre tots tres, asseguts davant el televisor, es fotien un vermut amb patates frites-, que ja són les 11 i en Xanxes està a punt de sortir.
- Ja el tenim escatat, aquest! -va exclamar en Juan Pelayo amb la ‘xuleria' dels assessors que sempre la caguen.
- Que déu no t'escolti -va replicar el conseller, blanc com el paper de fumar-. Quin maldecap si dimiteix.
- Però que no és això que volíem? -va insistir l'assessor posant cara que li havia esclatat el cap.
- Mem, Juan Pelayo -va respondre el conseller-. Si dimiteix, es nostro partit haurà de presentar un programa alternatiu, i a part d'insultar i anar de reculons, no tenim massa cosa a oferir.
- Però què diu, conseller? -va exclamar l'assessor sense poder-se contenir-. Faríem per tot arreu com aquí a les Illes Tropicals, treure els impostos als rics i acabar amb les oficines de control de la corrupció. Ah! -va afegir encara- i amnistiaríem totes les obres il·legals!
- Com ho dominau açò de l'amnistia -va intervenir na Nataixa-. No voleu que la donin a aquells que no han comès cap delicte i en canvi voltros la donau a aquells que sí que n'han comès.
- És que la justícia és nostra i és sagrada -va replicar l'assessor-. Per això no amollam la cúpula del poder judicial de l'Estat ni que mos matin.
- Quanta rahón que tens, Juan Pelayo -va dir el conseller-. La justícia és nostra i de ningú més, i així va de bé. És com fer una guerra santa i, en aquest cas, ni la Constitució se mos pot posar davant.
- Ja ho pot ben dir, conseller -va respondre na Nataixa, foteta-. Vostès ja fa sis anys que es passen la Constitució per allà impedint la renovació de la cúpula judicial.
- Prou xerradissa -va exclamar el conseller, sense fer cas de na Nataixa-, que en Xanxes ja surt.
I, efectivament, el senyor Xanxes ja sortia per la tele i començava el seu discurs...
- Té tota la raó -va dir na Nataixa enmig del silenci dels altres-. N'hi ha que en comptes de fer política es dediquen a difamar les dones dels polítics. I si els escoltam, la dona d'en Xanxes és una corrupta, la de n'Iglesis una aprofitada i la d'en Puxdemunt una ex prostituta, per posar tres exemples recents.
- Que no el sentiu? Aquest vol guanyar vots amb el conte de la llagrimeta -va contraatacar l'assessor sense fer cas de na Nataixa i assenyalant el televisor.
- Tot comèdia barata -va afegir el conseller de la cosa- però mos ha guanyat. A noltros i als del País dels Calçots, que ara tenen eleccions i els farà canviar es vot. En Xanxes una altra vegada dalt des pòdium i amb tots es focus que l'il·luminen. Té més vides que es moixos, aquest!
- Bono -va dir l'assessor-. Ja veig que avui tampoc l'escatarem. Si m'ho permet, conseller, he d'anar a fer una feina. I li demanaria que me deixàs emmenar aquest electricista que té instal·lat al despatx.
- Idò? -va interrogar el conseller.
- És per un amic -va dir l'assessor, que era evident que tenia pressa-, que ara li legalitzarem un xaletàs il·legal amb piscina en sol rústic i ja ha pagat la misèria de multa que li hem posat.
- I per què vols l'electricista? -va demanar na Nataixa mentre feia l'ullet a l'espia.
- Bono, és que amb sa nostra amnistia, s'amic ja ha pogut vendre es xaletàs a un francès, per una milionada -va respondre l'assessor, vermell com un pebre d'aquest color-, però clar, li falta el CIE, el certificat d'instal·lació elèctrica.