Les guerres no s’improvisen: són el terme fatal d’un camí equivocat. La guerra, abans que esclati, es cou amb ingredients diversos i afins com el supremacisme ideològic, religiós, ètnic; la demonització de l’adversari; l’encegament d’una ideologia; l’ambició dominadora; també de vegades, la desesperació dels maltractats. Hi juguen un paper certs mitjans de comunicació de masses i xarxes socials enverinant l’opinió pública amb la dialèctica perversa d’amics/enemics, de forma que la guerra s’arribi a veure com inevitable i justa. Tot açò, recolzat en la cursa d’armaments que duu a l’acumulació d’armes letals en un negoci indigne de la condició humana, fa bullir i vessar l’olla de la convivència. I sovint sense donar la cara, els interessos estratègics de les grans potències. En la guerra hi ha «mans dels qui maten, brutes, i mans fines que manen matar» amb paraules cantades per Raimon.
Esclatada la guerra, les víctimes són en gran nombre civils indefensos, com també els soldats mobilitzats per anar a matar i fer destrossa; avui els drons teledirigits, aparentment anònims, hi juguen també un paper, i no oblidem que funcionen maniobrats per cervells i mans assassines. En l’intent d’analitzar els conflictes bèl·lics, hem de distingir entre la «gestió dels afers militars amb vista a la justa defensa dels pobles, i una altra cosa que és la voluntat de sotmetre altres nacions o d’imposar-se a d’altres grups», en paraules del Vaticà II (GS 79). No és igual defensar-se d’un invasor que provocar intencionadament l’enemic amb accions terroristes i, com a rèplica i amb el pretext d’eliminar els terroristes, arrasar indiscriminadament tota una població. Normalment «tota acció bèl·lica destinada a la destrucció indiscriminada de ciutats senceres o de vastos territoris amb els seus habitants, és un crim contra Déu i el mateix home, crim que ha de ser condemnat fermament i decididament» (GS 80).
El nostre No no és només a la guerra esclatada (pensam en Ukraïna, Gaza, Sudan, Iemen...), també és un No als camins que hi menen inexorablement.
I si la pau és una aspiració universal, quin és el camí que hi mena? El camí passa per l’exercici net i respectuós de les regles de joc democràtiques i pacífiques, basades en el respecte lleial de l’adversari. Unes regles de joc que obliguen tant els qui estan en el poder o a l’oposició, com els qui actuen directament des de la societat civil. La cursa d’armaments i la divisió en blocs antagònics no ens encamina a la pau. «La pau ha de néixer de la mútua confiança dels pobles més que de la imposició a les nacions pel terror de les armes» (GS 82). La confiança entre pobles i grups pot créixer amb els l’ntercanvis personals i comercials en condicions d’igualtat, en la recerca de grans consensos en vistes al bé comú, en les negociacions d’igual a igual on alguns hi perdin una mica i tots hi guanyin molt en justícia i pau. La confiança es fomenta també des d’uns mitjans de comunicació i unes xarxes que fomentin el diàleg en debats civilitzats, i sobretot per la capacitat de ficar-se en la pell de les víctimes provocades pels «nostres». El camí de la pau passa travessant ponts i no topant amb murs, i pot obrir-se pas a través de gestos significatius i compromesos com l’objecció de consciència dels mobilitzats per a la guerra, i el coratge de plantar cara als falcons governants i influents que atien el foc de l’odi. I l’ONU, eliminant el dret de veto dels règims privilegiats, ha de jugar-hi un rol reconegut i obeït a nivell mundial.
Sí al camí de la pau que comporta autocrítica i no poques renúncies! Una pau imposada pels vencedors naixerà morta; una pau negociada pot ser un primer pas. No renunciem al somni d’una pau justa i ben fonamentada. Vigilem les nostres opcions socials, polítiques, ideològiques, no fos cas que esguerréssim el camí. Cerquem-nos i trobem-nos en el camí cap a la pau, marxem-hi junts enc que el camí sigui llarg. La Plataforma de Menorca per la Pau pot ser un camí, el nostre.
