La desconnexió entre la vida política i l'afer quotidià és una de les principals crítiques dels ciutadans i ciutadanes cap als seus dirigents. Ambdós àmbits comparteixen una realitat cada vegada més superficial, menys profunda, i els escenaris on es produeix el debat, les seus dels parlaments, són una olla d'inculcar idees despectives, de bronques constants, de retrets inútils... de proclamar denúncies i de jutjats. El President va dir prou, va suspendre la seva agenda, i va escriure uns punts suspensius a la seva gestió.
Amb sinceritat, en cap moment em vaig pensar que pogués dimitir. Per uns, ha fet comèdia, campanya per Catalunya o dibuixat una cortina de fum. Per a d'altres, com jo, el país es troba en un moment en el que fa falta un catacrac per part de qualcú, que ens convidi a la reflexió.
Segons el CIS (centre d'investigacions sociològiques) el 90,4% estan farts de la crispació política. A més, el 92,2% voldria que els partits polítics arribessin a pactes d'estat, especialment en qüestions importants com l'escalada de preus, la violència contra les dones, o la situació de l'habitatge. La política espanyola necessita prendre's un descans per considerar la seva manera de fer, per meditar profundament el to i les formes, i per prioritzar les nostres necessitats.
El temps passa, ni torna, ni t'espera. Desaprofitem la política amb debats buits de continguts i amb malifetes. Es perd cada cop que no fa allò que realment importa.